Pàgines

dissabte, 23 de juny de 2012

Bandarres amb la consciència tranquil•la

Hi ha un mite literari, magnificat pel cinema, sobre la mala consciència dels qui han comès algun tipus de delicte. Se’ns presenta sovint la imatge de persones que no poden viure corcats per la mala consciència, fins al punt que es veuen obligats a confessar la seva culpabilitat com una forma d’alliberament. Altrament, no podrien viure amb un mínim de tranquil•litat ni gaudir del seu botí o amb el seu engany.

Però, repeteixo, això és un mite literari o cinematogràfic. A l’hora de la veritat, els únics que solen tenir mal de consciència són precisament aquelles persones normalment honestes que poden haver tingut un error ocasional o simplement que tenen un sentiment excessiu de culpabilitat, quan la seva responsabilitat real és escassa. Malauradament, un dels efectes de la perversió humana és procurar-se una cuirassa suficientment gruixuda com per a poder dir allà on calgui, sense ruboritzar-se, que es té la consciència tranquil•la. Us imagineu com podrien viure els banquers que venien accions preferents a jubilats; els qui havent portat a la ruïna una entitat financera, i havent provocat el desnonament de moltes famílies, en reclamen i en cobren una indemnització milionària; els qui surten absolts del jutjat perquè el seu delicte ha prescrit, o perquè han coaccionat la justícia perquè faci veure que no veu les proves més evidents; els qui no dubten a perdonar impostos als més rics a base de retallar els serveis més bàsics als més desafavorits; els qui opten per salvar la banca i els banquers, però que no volen saber res de salvar les persones víctimes d’aquesta banca i d’aquests banquers...

És difícil d’imaginar, perquè de ben segur que dormen tranquil•lament, sense remordiments de cap mena. La corrupció i la perversió no és només una fórmula de manipular la realitat exterior, sinó que inclou la perversió mental de la persona per tal de protegir-se del mal inguarible de la mala consciència. És el cas de Carlos Dívar quan finalment s’ha vist obligat a dimitir: és incapaç de justificar les despeses particulars carregades a l’erari púbic, però pot sortir amb tota la cara dura del món dient que ell se’n va amb la consciència tranquil•la.