Pàgines

dimarts, 26 de juny de 2012

No riem, que no és broma

Sona tan ridícul l’intent de crear una nova llengua per part del Govern aragonès, que podem caure en la temptació d’enriure’ns-en. A qui se li acut inventar-se un esperpèntic “aragonès oriental” per referir-se al català que es parla a la Franja de Ponent! De fet, són els mateixos que temps enrere van provar d’esquarterar la llengua amb els localismes de “fragatí”, “maquinensà” o “lliterà”, no pas amb la voluntat d’indicar-ne l’especificitat local, com podríem parlar del “tortosí” o del “lleidatà”, sinó per evitar la denominació natural de “català”. D’aquesta manera, un cop trencat el vincle amb el tronc comú i normatiu de la llengua catalana, poden permetre’s de malmetre la variant fins al punt de convertir-lo en un “patois” impresentable i inviable.

I dic que podem caure en la temptació de fer-hi broma, perquè és evident que científicament la qüestió no s’aguanta per enlloc. Podem pensar que es tracta d’una colla d’analfabets i d’ignorants, com un tal José Ignacio Wert, insòlitament nomenat Ministre d’Educació, que davant d’un despropòsit tan gran no té la suficient honradesa de contradir els companys de genocidi cultural, i es limita a dir que “tengo la impresión que se trata del mismo idioma”. Vaja, que el ministre i el Govern aragonès no aprovarien, en aquest tema, un examen seriós de primària. Per acabar-ho d’adobar, al Govern aragonès se li acut maquinar una fantasmagòrica acadèmia de la llengua que englobaria tant el català de la Franja com l’aragonès que amb prou feines es conserva en alguns pobles dels Pirineus. Una acadèmia vàlida per a dues llengües! Quin disbarat! I a partir d’aquí podem fer-hi els acudits que vulguem: i si anomenéssim al castellà que es parla a Catalunya, “català xampurrejat”? Tenim massa sentit del ridícul i un mínim sentit de la decència com per a seguir-los el joc amb aquestes estupideses.

Però, insisteixo, no caiguem en la temptació de prendre’ns-ho com una broma. El seu objectiu és única i exclusivament l’eliminació total de la llengua catalana: a Catalunya ja es fan pagues d’anar més lentament, i de moment es conformen amb reclamar tot allò que rebutgen frontalment a la Franja o al País Valencià, on ja es veuen amb cor de llançar un atac definitiu. La mateixa estupidesa de fragmentar la llengua, amb l’excusa de protegir els particularismes locals, és una eina molt eficaç per desvirtuar una llengua, desprestigiar-la i fer-la inviable. I no hi fem broma, perquè al País Valencià estan guanyant la partida, i en poc temps també la guanyaran a la Franja: aquest aparent ridícul és un pas previ a la imposició definitiva del castellà i l’aniquilació de la llengua pròpia d’aquests territoris.