Pàgines

dijous, 19 de juliol de 2012

Dictadures i cops d’Estat al segle XXI

El 21 de juny, aviat farà un mes, va tenir lloc al Paraguai un cop d’Estat per acabar amb el govern progressista de Fernando Lugo. De dret a llei, es van utilitzar argúcies legals per apartar-lo del poder, però ningú va dubtar a l’hora de catalogar-lo com a cop d’Estat, a Paraguai mateix, a les veïnes democràcies llatinoamericanes i també a Europa. HI havia hagut diversos intents de derrocar-lo anteriorment, i ara van aprofitar una acció violenta de la polícia, que alguns deien que havia estat programada expressament per a poder-lo inculpar després, per acusar-lo de “mal acompliment de les seves funcions”, i emparant-se en un article de la Constitució fer-li un judici polític que es va limitar a una votació del Parlament.

El tema, però, per a tots els observadors no era dilucidar el procediment seguit per la seva destitució, sinó les causes que el van motivar. Fernando Lugo governava amb el suport d’una coalició de partits progressistes, i les seves mesures no agradaven prou a determinades empreses multinacionals instal·lades al Paraguai. I el tema que va acabar amb la paciència d’aquestes empreses va ser la negativa de Lugo a donar llum verda a la legalització sense traves de determinats cultius transgènics. I al darrere una d’aquestes empreses amb un llarg historial delictiu i d’abusos de tota mena en països llatinoamericans, la nord-americana Monsanto especialitzada en productes transgènics. Doncs, bé, el nou Govern, dirigit ara pel dirigent trànsfuga (bé s’ho havia de cobrar)  Federico Franco, i nomenat al cap de dos dies del cop, ja ha pres les primeres mesures: la liberalització del cotó transgènic de l’empresa Monsanto Paraguai SA, en contra de la vigent legiaslació mediambiental i sense els preceptius dictàmens d’innocuïtat sanitària i mediambiental  del Ministeri de Salut Pública i Benestar Social i de la Secretaria de l’Ambient. No han tingut ni la decència de guardar les formes.

I és que aquesta és la diferència, encara avui, entre les democràcies europees i les llatinoamericanes o del tercer món. Allà, les imposicions i les compres del poder polític per part de les empreses (una sola empresa pot comprar governs sencers) es pot fer amb total impunitat i sense cap mena de complexa; aquí, han de ser més subtils i cercar els subterfugis dels “mercats” per condicionar els governs i fer-los legislar al seu favor. Però el resultat no és pas tan diferent.