Pàgines

diumenge, 22 de juliol de 2012

I, malgrat tot, la crisi persisteix... i s’agreuja

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Com que em vaig passar set anys criticant, tant a nivell intern de partit com públicament, el paper d’Esquerra al si del tripartit, em sembla que puc parlar-ne sense que se’m pugui acusar de nostàlgic: ni enyoro ni desitjo la repetició d’aquell tripartit. Ara bé, dit això, si que em sembla que hi ha en determinats sectors, més que no pas en la mateixa direcció de CiU o del Govern de la Generalitat, una mena d’obstinació malaltissa i ben poc justificada per retreure una i mil vegades el tema del tripartit com el causant de tots els mals. Ha esdevingut un tòpic que sembla que es pugui repetir sense necessitat d’argumentar-ho i que es pugui treure en qualsevol moment, encara que no vingui a tomb, per a justificar els propis errors o per desqualificar els adversaris.

Parlem del desastre del tripartit: si va ser tan desastre, al cap d’un any i mig de govern convergent què s’ha hagut de corregir de l’anterior? Diuen que el tripartit havia estirat més el braç que la màniga; potser sí. Què s’ha retallat durant aquest temps que pugui qualificar-se de disbauxa econòmica o despesa supèrflua? Perquè, a part de regalar 500 milions a les grans fortunes, les retallades del Govern s’han adreçat fonamentalment als serveis bàsics com la Sanitat i l’Educació. Són aquestes les despeses “supèrflues” que havien ocasionat el dèficit? Ciutadans i el PP, sabent que estan parlant de quantitats irrisòries en comparació amb les xifres globals, reclamen que es retalli també en subvencions a entitats exemplars al servei del país, com Ómnium o la Plataforma per la Llengua, o en el foment de la llengua catalana, a part de tancar les delegacions catalanes a l’exterior. La Generalitat els ha fet cas a mitges: ha reduït les subvencions, ha tancat alguna delegació exterior.. Eren aquestes les disbauxes del tripartit?

I amb això no vull dir, no ho he dit mai, que la seva gestió fos bona. La seva gestió va ser dolenta bàsicament perquè va ser purament continuista de les polítiques dels darrers governs de Jordi Pujol; poca cosa van aportar de nou, tret de la Llei de barris, la del Cinema... I d’aquí venien les meves crítiques, ja que segons la direcció d’Esquerra el tripartit havia de servir per a crear estructures d’estat i avançar cap a la sobirania. I institucionalment no es va avançar pràcticament gens, igual que en el que portem de nou Govern convergent.

Es carrega contra el tripartit perquè, diuen, que ens ha portat al caos de la crisi actual. Home, tothom sap que la crisi no ha estat cap particularitat catalana; la crisi es va iniciar als Estats Units i es va estendre arreu d’Europa, al marge del color polític dels diferents Governs. Uns Governs que quan s’han hagut de presentar davant de l’electorat majoritàriament han estat tombats sota la mateixa acusació de no haver sabut fer front a la crisi. I el tripartit, exactament igual. Però quan es fa aquesta reflexió, és fàcil argumentar que no s’han de tenir en compte els condicionants internacionals i que les dades canten: si comparem les dades econòmics a l’inici i al final del tripartit les conclusions poden ser incontestables. Em sembla que no es pot analitzar així, perquè és evident que la crisi va sorprendre tothom, FMI i BCE inclosos, i no va deixar d’afectar ningú. Però, està clar, si volem ser honestos i demanar comptes a cada govern, al marge de condicionants anteriors (la bombolla immobiliària prové d’èpoques anteriors) i al marge del context internacional, si volem valorar només pel que canten les xifres, ho hem de fer per a tothom igual. I aquí les xifres també canten: la situació de crisi s’ha agreujat, i molt, en el darrer any. A cada nova retallada, a cada nova mesura suposadament per a reduir el dèficit, en què coincideixen PP i CiU, hi ha un nou agreujament de la situació: més atur, menys activitat econòmica, i per tant, menys recaptació d’impostos i més dèficit. La resposta dels mercats a aquestes mesures bat rècords en desconfiança i la prima de risc s’ha fet tan insostenible que porta l’Estat directament a la fallida. O és que fem la trampa de no admetre el context en què es va trobar el tripartit, i en canvi sí que l’hem de considerar a l’hora de valorar la política del Govern actual?

El Govern tripartit, no ho oblido pas, no va ser gens positiu, més pel que no va fer que pel que va fer. Però ja n’hi ha prou, cada vegada que el Govern comet errors tan o més greus que el tripartit, de desqualificar les crítiques que s’hi poden fer amb l’excusa del tripartit. On és aquell Govern que deia que amb ells sortiríem ràpidament de la crisi, o que després va prometre que amb les retallades del primer any tot seguit començaríem a veure brots verds? De moment, la crisi s’agreuja dia a dia, amb la seva gestió. On és aquell conseller que prometia reduir l’atur a la meitat? De moment, amb la seva gestió, l’atur continua creixent.

Em vaig passar set anys criticant el tripartit per fer el que van fer, amb la mateixa força i convenciment que ara critico l’actual Govern que, de moment, no demostra pas ser gaire millor.
L’únic dubte, que també hauríem aplicar al tripartit, és: la crisi persisteix i s’agreuja “degut a” la seva gestió, “durant” la seva gestió o “malgrat” la seva gestió?