Pàgines

diumenge, 29 de juliol de 2012

Pacte Fiscal, risc frustració

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No voldria pas donar massa més voltes al debat parlamentari sobre el Pacte Fiscal. Com a debat polític no té ni el valor clarificador perquè, per motius diversos i oposats, eren ben pocs els qui realment deien i votaven el que creien, De fet, probablement els dos grups que hi van votar en contra, Ciutadans i Solidaritat, són els que van ser més conseqüents: per una molt semblant concepció nacionalista, espanyola o catalana, el Pacte Fiscal és inacceptable perquè trenca amb la Unitat d’Espanya o perquè des de la perspectiva catalana no es pot pretendre modificar l’Estat que ens espolia. Els que hi van votar a favor ja saben que és un brindis al sol perquè la proposta s’ha d’anar a negociar a Madrid precisament amb els qui consideren que el model sorgit de l’actual Estatut és excessiu i per això es neguen a complir-lo. El PSC va votar a favor del conjunt de la proposta, perquè no pot negar la injustícia de l’espoli actual i la necessitat de poder gestionar els nostres recursos, però no té l’autonomia suficient com per a votar a favor dels aspectes clau per a resoldre la situació. I ni tan sols el PP va gosar oposar-se al gruix de la proposta, llevat de la concreció essencial, la clau i la caixa, per les mateixes raons que els socialistes. La diferència és que, no trobant-se els socialistes espanyols al poder, poden tenir una mica més de màniga ampla amb els seus subalterns de Catalunya.

El que voldria és fer alguna consideració sobre un dels arguments esgrimits aquests dies per no votar a favor del Pacte Fiscal. Em refereixo a la possibilitat de generar frustració. D’entrada, ja és un argument ben curiós perquè no voler votar a favor de la proposta per no generar frustració no deixa de ser una acceptació que la proposta en sí no era pas dolenta, potser només massa utòpica des del seu punt de vista; i sobretot és una acceptació de la impotència, la incapacitat i la inferioritat com a país per a abordar-ho. Però la lògica del PSC i del PP, quan s’excusen en no voler generar frustració, no va gens desencaminada: per més que ells aquí votin a favor, facin propostes com les que feia el diputat popular Enric Millo, o s’abstinguin perquè no gosen oposar-s’hi, saben que el seu partit a Madrid no solament tombarà qualsevol proposta de Pacte Fiscal, sinó que tombarà qualsevol proposta que puguin fer ells mateixos. De fet, no se’ls donarà ni opció a opinar i menys a  discrepar dels seus superiors. Per tant, quan parlen de frustració és perquè ja saben de què parlen.

Però, des del punt de vista català això no és ben bé una frustració. O és que hi ha algú que es va sentir frustrat quan, dos dies després, el ministre Montoro ridiculitzava cínicament el Pacte Fiscal al Senat? La gent es pot sentir frustrada quan veu que no s’acompleixen unes expectatives. I no hi ha ningú que tingui l’expectativa que es pugui produir a Madrid cap negociació sobre el Pacte Fiscal, perquè d’entrada no voldran ni començar a parlar-ne.

El que sí que pot generar frustració, i això seria molt més greu, seria que els partits que van votar a favor de la proposta de Pacte Fiscal traeixin les expectatives dels ciutadans. Perquè l’esperat cop de porta ja l’han donat, i en continuaran donant els propers mesos. I el Partit Popular compta amb la complicitat de CiU per a generar aquesta frustració entre els catalans: els deixaran fer quatre declaracions altisonants, sempre que després vagin acompanyades de renúncies i claudicacions, com han fet fins ara. No fa gaire dies, era el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qui admetia "quan depens de les transferències dels alts ja et pots anar plantar a la Verge". I el Govern espanyol sap que per aquesta via els té sempre collats, i que a l’hora de la veritat no plantaran cara, ajupiran el cap i se sotmetran a les seves imposicions.

N’hem tingut un exemple ben eloqüent amb el tema de la paga de Nadal dels funcionaris: Quan el Govern espanyol va anunciar-la, la resposta de Mas i dels seus consellers va ser que aquí no afectaria perquè ja s’havia tret la meitat de la de juny i ja es tenia previst de treure l’altra meitat per Nadal. El resultat podia ser més o menys el mateix, però a Madrid no els interessa tant el resultat com demostrar el seu domini i fer agenollar els seus súbdits; per això, empassant-se les seves paraules, al final el Govern d’Artur Mas ha hagut de claudicar i obeir les ordres de Madrid, encara que sigui amb l’estupidesa de tornar la mitja paga sostreta el juny per poder treure-la sencera per Nadal.

Si no som capaços de plantar cara ni en temes tan poc rellevants, gairebé només de procediment, podem creure que aquest Govern serà capaç de liderar un acte de sobirania i de dignitat davant de Madrid? El to de les seves paraules ens podrien fer pensar que és possible, però les experiències de la seva actitud claudicant ens fa témer que sí que correm el risc de generar una gran frustració nacional.