Pàgines

diumenge, 1 de juliol de 2012

Tenim pressa, molta pressa, Ara sí

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquest és el títol del llibre que recull textos d’Heribert Barrera, mort aviat farà un any, i que havia dit ell mateix en l'anunci de convocatòria de la manifestació del 10-J. L’expressió podria prestar-se a equívocs si s’entengués com una impaciència irreflexiva que ens podria portar a donar algun mal pas. Però, no crec que sigui el cas.



Des de la transició política, el catalanisme sembla que estigui fraccionat més en funció de la pressa a assolir l’objectiu que no pas en funció de l’objectiu mateix. Sempre hi ha hagut grups que han apostat directament per la independència, com si la seva consecució pogués ser immediata, mentre que altres optaven per la via de l’anar fent, navegant entre l’ambigüitat i la confusió, però amb la idea d’anar avançant. Segurament, a molts ens ha passat com a tants conductors que van per la carretera pensant que n’hi ha d’imprudents que volen avançar-los com sigui, i n’hi ha d’imprudents que van a una marxa excessivament lenta; i donen per suposat que ells són els qui van a la velocitat justa que caldria.



En més d’una ocasió he dit que si el problema entre les diferents famílies del catalanisme es redueix a la temporalització del procés cap a l’emancipació nacional, no ens hauria de preocupar en excés. Altra cosa seria que l’alentiment del procés fos només una excusa per a aturar-lo i per a fer-lo fracassar; i és ben cert que sovint ens dóna la impressió que CiU, o com a mínim alguns dels seus dirigents, poden acabar essent un obstacle per avançar cap a la sobirania. I tanmateix, sense CiU el procés és del tot inviable.



Ara que ja sabem que una majoria de la població catalana votaria afirmativament a favor de la independència podem fer-nos més càrrec del per què n’hi havia que anys enrere no tenien tanta pressa. La societat catalana ha anat evolucionant en la mesura que hem topat amb la incomprensió i la intolerància de l’Estat espanyol. A més, cal tenir en compte que els resultats de les enquestes que donen una majoria a favor de la independència, són trets en un context en què les forces parlamentària que hi aposten obertament són minoria, i que el partit majoritari i de Govern continua fent la viu-viu, flirtejant sovint amb l’enemic, i negant obertament alguns dels seus màxims dirigent que el seu objectiu sigui la independència. En el moment que des de les institucions es fes una crida oberta a favor de l’opció sobiranista, els resultats de l’enquesta es dispararien.



Això podria esperonar els qui tenim pressa, molta pressa, a prémer l’accelerador. Ara és el moment, pensem. Però és que hi ha una altra raó tant o més important, i que potser és la que volia transmetre l’Heribert Barrera, per no encantar-nos-hi gaire. Fins ara teníem la sensació que el temps anava a favor nostre, que anàvem fent passes endavant, encara que a molts ens poguessin semblar excessivament curtes; al capdavall, avançàvem. Però, ara ja no. Ara l’Estat també ha engegat la seva maquinària per fer marxa enrere, per provocar l’acceleració de la uniformització lingüística i la recentralització de l’Estat; ara ja no ens debatem entre l’avançar a poc a poc o l’avançar més de pressa, sinó entre l’alliberar-nos d’aquest Estat que ens oprimeix o deixar-nos-hi engolir.



I això es percep no pas analitzant els moviments dels partits declaradament independentistes o dels partits més rabiosament espanyolistes. Hi ha moviments en totes les direccions. A CiU, al costat dels qui s’han destapat com a valedors de l’independentisme, hi ha qui el procés li comença a provocar vertigen i vol posar-hi fre com sigui; també al PSC i a IC-V estan sorgint veus i sectors que anirien força més enllà del que “manen” els cànons interns. Com diu Vicent Partal, hores d’ara ja som en ple procés cap a la Independència, i caldrà estar molt amatents per no deixar d’incorporar-hi ningú, perquè els necessitem a tots. El sectarisme i les visions estretes poden ser el màxim perill per a fer fracassar el procés.