Pàgines

dilluns, 10 de setembre de 2012

Empreses d’èxit o l‘èxit de les empreses

Reconec que jo no tenia pas tan clar, com sembla que ho tenia el meu partit, que ens haguéssim d’oposar frontalment al projecte d’Eurovegas. La veritat és que em feien una mica d’angúnia segons quines argumentacions en el sentit que Eurovegas anava en contra d’un model de turisme català, o que era incompatible amb determinades propostes de desenvolupament del país. Més que res perquè de model turístic no n’hem tingut mai cap, han anat sortint iniciatives de tota mena per aprofitar el màxim els recursos que tenim, i res més; tant si era turisme de borratxera, d’espardenya, de sol i platja o que implicava especulació urbanística i destrucció de paratges naturals.

Menys raons tindria ara per oposar-me al nou projecte Barcelona World presentat pel Govern de la Generalitat. Se m’escapa, tant en un cas com en un altre, la viabilitat econòmica i de futur del projecte, si hi haurà prou inversors interessats, si serà rendible a mitjà termini, o si serà capaç d’atraure tanta gent com diuen. I entenc, encara que no comparteixo, que des de l’oposició costi de reconèixer els èxits, quan hi són, del Govern. Però ja torno a sentir arguments altra vegada ben poc convincents, semblants als d’Eurovegas. En el cas d’Eurovegas, no sé si hi havia prou fonament com per a penjar-li l’etiqueta que era una atracció de màfies, de prostitució, de blanqueig de diner, de joc brut o de mil coses més que es deien; i en el de Barcelona World ja hi ha qui ha començat a buscar-hi nafres per a posar-hi el dit. Resulta que el grup inversor Veremonte, de l'empresari Enrique Bañuelos, que impulsa el projecte, tampoc és aigua clara: va fer fortuna especulant en l’època de la bombolla immobiliària, i va fer fallida quan aquesta va esclatar; amb l’habilitat, això sí, d’haver-ne sortit a temps com per a salvar els mobles. I bé, algú pot preguntar-se si és possible trobar una sola gran empresa que no tingui taques i nafres de tota mena. Perquè els grans negocis, els que protagonitzen empreses i empresaris teòricament exemplars, acostumen a tenir-ne i de tots colors.

Que ho preguntin a les elèctriques que a l’època d’Aznar van simular un estudi del cost de la producció d’energia molt per sobre del real per a poder treure’n, com estan fent ara, sucosos beneficis. I sense anar més lluny, només repassant la premsa de la setmana, Repsol està a punt d’emprendre una explotació de gas al Perú, al Parc Nacional Otishi on hi ha el santuari Megantoni, lloc habitat per pobles indígenas machiguenga, asháninka, kakinte i yine yami, a més d’altres grups que viuen en aïllament voluntari. I ja sabem quin serà el futur d’aquests pobles. O el cas del Paraguai on el magnat espanyol Jacinto Rey González, amb l’empresa Grupo San José, ha estat denunciat per tales il·legals de boscos que eren també l’hàbitat natural de tribus aïllades. O el cas de la mataça de ianomanis a la frontera entre Brasil i Veneçuela, perpetrada impunement per buscadors d’or. A és que la gent es pensa que les grans fortunes es fan treballant?