Pàgines

diumenge, 16 de setembre de 2012

És hora de fermesa i responsabilitat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A risc de reiterar idees i conceptes que ja han anat fent en aquest Diari altres articulistes, no podia deixar de valorar o donar alguna pinzellada sobre el resultat i les conseqüències d’aquesta darrera Diada Nacional. Jo diria, a grans trets, que hem pogut constatar que el procés cap a la independència és ja iniciat, només cal que el fem irreversible.
Recordem el debat previ: un PSC dividit i desorientat que es negava a assistir-hi per considerar que era una manifestació independentista; una UDC dient que tampoc hi assistiria per considerar un error plantejar ara el tema de la independència i que aquest era contradictori amb la seva estratègia pel Pacte Fiscal (de fet, el mateix Duran estava en contra d’introduir el tema del Pacte Fiscal en el programa electoral); un Govern que deia que ells no podien ser-hi presents i en tot cas només a títol individual i com a partit; una IC-V que remarcaven que ells hi anirien per protestar contra les retallades; i als dos extrems, els nacionalistes espanyols conseqüents amb la seva aversió al país, i els independentistes disposats a manifestar-s’hi com cada any, però aquesta vegada amb l’encert d’acceptar el lideratge unitari de l’ANC.
L’èxit de la manifestació ha agitat tot el panorama. El debat sobre la independència, que tot just ara començava a ser present en la política catalana, ha saltat de cop i volta al panorama internacional, és damunt la taula de les institucions europees i a Madrid ja no els funciona l’estratègia de fer veure que aquí no passa res perquè ells tenen la paella pel mànec. Aquí, el PSC ha posat en evidència les seves dissensions deixant en molt mala posició el sector catalanista que acabava de ser bandejat de la direcció. CiU, i especialment Unió, es va adonar a temps de la magnitud del que es preparava; finalment, fins i tot la vicepresidenta va dir que hi volia anar en tant que vicepresidenta. I a partir de dimarts, el discurs del President ha fet un gir espectacular; espectacularment positiu, val a dir-ho. IC-V ha entès que, sense necessitat de renunciar a les reivindicacions socials, el dret a l’autodeterminació forma part de les aspiracions de la ciutadania.
Ara s’obre una etapa realment interessant, però alhora compromesa. Si s’ha aconseguit aquest gir en la política catalana ha estat gràcies a la pressió de la societat civil, i caldrà que continuï així si volem que es confirmin les bones impressions que ha donat Artur Mas. El President ha de saber que té al seu costat amplis sectors de la societat, i que els grups independentistes també li faran costat si segueix per aquest camí. També hi ha el risc, és clar, que grups minoritaris de caràcter independentista pretenguin capitalitzar pel seu compte aquesta nova situació, al marge o potser en contra de la imprescindible estratègia global i unitària que precisa el país. No es tracta de creuar-se de braços i esperar que CiU ho tiri endavant pel seu compte, perquè ja sabem de les seves febleses, però tampoc d’encetar una cursa amb gestos inútils per demostrar qui és més independentista.