Pàgines

diumenge, 23 de setembre de 2012

Qui és més independentista?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia l’altre dia. El Govern de la Generalitat ha fet un gir espectacular en el seu posicionament en relació a la sobirania nacional. No ho tenia pas previst, i potser no voldrà reconèixer-ho, però aquest gir ha estat degut a la pressió de la societat catalana posada en escena en la manifestació de l’Onze de setembre. I, ara, ens caldrà estar amatents i mantenir la pressió perquè realment el procés ja no tingui marxa enrere; però, alhora, actuar amb responsabilitat i amb visió global de país. I em sembla que la proposta de Solidaritat Catalana no va precisament en aquesta direcció.
Amb una CiU veritablement sobiranista, avançant decididament cap a un Estat propi, és evident que el paper dels partits independentistes minoritaris, com ERC o SI, pot ser menys lluït. Si algú milita en un d’aquests partits amb l’objectiu personal o de grup d’adquirir notorietat i ser al capdavant de les reivindicacions, pot pensar que aquesta gent de CiU ara li està prenent el lloc. Però per als qui hi militem amb l’únic objectiu de fer que el país avanci cap a la independència, aquest és el nostre gran èxit: haver contribuït a arrossegat una majoria social, i per tant el partit majoritari, cap a les nostres tesis independentistes. Per això, entenc que ara no és moment de fer una cursa per veure qui és més independentista, i molt menys de posar paranys per obligar el Govern a fer marxa enrere, o a semblar que ho fa, o potser a fer passos en fals.
La proposta que presenta Solidaritat, enlloc de ser una proposta positiva per a cohesionar l’objectiu comú del procés cap a la independència, sembla estar redactada expressament perquè sigui rebutjada. La idea no és altra que la de fer veure, després, que ells són els únics o els més independentistes de tots. Ridícul. Em sembla molt assenyada la posició i el full de ruta de l’ANC, que passaria per convocar eleccions anticipades per tal que sigui la següent legislatura la que prengui un caire constituent. Pretendre que CiU enceti el procés de secessió immediatament, quan no ho tenia en el seu programa electoral, és absurd. Més absurd i inviable és la pretensió d’un Govern d’unitat nacional aquest mateix 2012; un Govern d’unitat nacional només tindrà sentit en la fase definitiva de gestionar la secessió. Igualment, l’assumpció de la hisenda pròpia tampoc es pot improvisar ni provocar el tancament de caixa a base de forçar una resolució parlamentària. I tampoc sembla gens prudent introduir una simbòlica assemblea d’electes dels Països Catalans, cosa que barrejada en el mateix procés de secessió afegiria elements de confrontació i de dificultats, per un resultat del tot estèril; una altra cosa és que immediatament després d’assolir la independència caldrà veure com s’articula la coordinació i el suport als nacionalistes valencians i balears, avui en franca minoria als respectius territoris.
Ara fa un any, en aquest mateix debat de política general Solidaritat hi va presentar una bateria de més 100 propostes amb l’oblectiu de desbordar el Parlament. Si podia estar més o menys d’acord, algú podia pensar que era una acció força inútil, altres creure que podia servir per posar de manifest les greus mancances en què viu el país, però en qualsevol cas era una acció que no perjudicava ni anava en contra de res. Ara, hem d’anar més amb compte amb aquesta mena d’accions testimonials.
Naturalment que tothom és lliure de presentar les propostes que estimi convenient, però seria bo que tots plegats féssim un exercici de rigor i de serietat si de veritat volem que la independència arribi a bon port. L’experiència de la manifestació de l’Onze de setembre va ser justament que tots els partits van renunciar a bona part del protagonisme en benefici d’una plataforma unitària com l’Assemblea Nacional Catalana.

1 comentari:

guillem ha dit...

Ok, si el dia despres de les anticipades es fa una proclamacio unilateral i unitaria.
Despertaferro!