Pàgines

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Prioritzar l’eficàcia davant del purisme

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot el procés en què estem immersos com a país ens està portant, fins i tot als qui sempre hem defensat la independència, a tota una altra visió a la qual també ens haurem d’adaptar. A l’època del PSAN, vull dia al PSAN de finals del franquisme, podíem proclamar alegrement una posició rupturista del tot tant pel que fa a la nació com pel que fa al model de societat. A partir de la transició i de l’evolució dels models socials europeus, la lluita independentista quedava com una utopia que es podia defensar sense necessitat de concrecions ni d’entretenir-se amb massa possibilismes. Era com un eslògan que manteníem sense massa res que el sustentés, no tant per ingenuïtat com per manca de necessitat de fer-ho.

De cop i volta, ens trobem amb un procés engegat que ens obliga a un bany de realisme absolut. Ara cal, no només perfilar tots els passos a seguir i cobrir tots els flancs del conflicte, sinó fer-ho amb la suficient maduresa, serenitat i rigor com perquè el projecte arribi a bon port. Mentre l’independentisme es debatia en les esferes de la utopia podíem permetre’ns determinades disquisicions teòriques i puristes; però, ara, tot això no serviria de res. Hi hauria el risc de perdre’ns en picabaralles estèrils per veure qui fa el plantejament més íntegre, i per veure qui és el més independentista de tots. Sincerament, crec que el més independentista serà aquell, o aquells, que ens porti a la independència.

De ben segur que aniran sorgint discrepàncies entre les diferents forces polítiques que han fet l’opció sobiranista. I podríem caure en l’error d’intentar resoldre-les com en èpoques anteriors, quan tot plegat era una entelèquia o una fita inabastable. Hauríem de discernir, per exemple, entre la validesa o la raó que hi pot haver en determinades afirmacions i la seva oportunitat. Hauríem de pensar, en molts moments, més en l’eficàcia del que diem o del que fem que en la teòrica raó que ens assisteix.

Només a títol d’exemple. Afirmar que els cossos i forces de seguretat de Catalunya, bàsicament els Mossos, haurien de ser fidels a la voluntat i a les decisions democràtiques del poble i dels seus legítims representats sembla una obvietat. Justament els qui n’han fet escarafalls són els qui fa temps que amenacen amb les seves forces armades per conculcar els drets dels catalans. Però, el fet que sigui una obvietat i que és responsabilitat del Conseller d’Interior garantir que això sigui així, no vol dir que hagin estat massa prudents les seves afirmacions. No podem entrar en el seu joc de provocacions, entre altres coses perquè en aquest terreny sempre tindríem les de perdre.

A un altre nivell, també s’ha obert el debat sobre el règim d’oficialitat que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent. Probablement tots tenim molt clar com voldríem que es redactés en la Constitució catalana el tema de la llengua; però ara l’important no és saber quina formulació pot ser la més contundent i inequívoca a favor de la llengua catalana, sinó quina formulació ens permetrà més fàcilment assolir l’objectiu. La realitat sociolingüística del país és la que és. I no és el mateix un règim de cooficialitat, tenint sempre la ingerència, les agressions i les imposicions que ens vénen de Madrid, que aquest mateix règim en un estat català independent.

I una cosa semblant pot passar amb el tema dels Països Catalans. Teòricament, quan la independència semblava fora del nostre abast, es podien fer plantejament maximalistes defensant que calia avançar tots plegats encara que el procés fos més lent. Ara ens adonem que el temps juga en contra nostra, i que si Catalunya es mantingués gaire més dins d’Espanya també acabaria sucumbint. Des d’una Catalunya independent es podrà treballar millor per al País Valencia o per a les Illes, com els francesos ho fan per al Quebec. Però, en tot cas el debat no pot ser ja entre partidaris de quedar-nos amb la Catalunya estricte o partidaris del conjunt dels Països Catalans, sinó en l’eficàcia que pot tenir una o altra opció en el moment que estem vivint.

I suposo que es podrien posar molts altres exemples de com el debat polític a casa nostra, i especialment entre les diferents forces independentistes, ha canviat substancialment. Al meu entendre ara cal prioritzar l’eficàcia al purisme de les formulacions.