Pàgines

dilluns, 5 de novembre de 2012

Això és la intel•lectualitat espanyola?

Feia dies, setmanes, que molts ens preguntàvem on s’havien ficat els demòcrates espanyols que, llevat de comptades i honroses excepcions, i sempre de forma individual, feien mutis davant de les agressions i les amenaces de la classe dirigent espanyola. Com era possible que no sentissin ni un mínim de vergonya quan es vomitaven tantes barbaritats, quan la veu dominant a les Espanyes és la de fer callar com sigui la veu del poble de Catalunya, començant per impedir-li que s’expressi democràticament. On era la intel·lectualitat espanyola a l’hora de defensar els principis democràtics, la llibertat per damunt de tot i, en tot cas, el valor de la paraula enfront de la violència?

Doncs, ja en tenim una primera resposta, encara que em nego a creure que els signants del manifest que feien públic aquest cap de setmana puguin erigir-se com a representants de cap intel·lectualitat. Lluny de fer costat als principis democràtics, al dret del poble de Catalunya a decidir o com a mínim a expressar com voldria que fos el seu futur, lluny de condemnar les actituds hostils, les amenaces i els insults que han proliferat d’ençà de l’Onze de setembre, s’han alineat amb els qui creuen en la violència i amb els qui amenacen els catalans per tenir un desig de llibertat. Està clar que ho fan d’una forma més civilitzada i, en el pitjor dels casos es limiten al tòpic de dir que el debat sobre el futur de Catalunya serveix als interessos de CiU per no haver d’afrontar el debat econòmic i social. Parteixen de la base de negar-ho tot, fins i tot allò que és admès per tothom, incloses les institucions de l’Estat. Com feia també el Rei, neguen que hi hagi mal tracte i desconsideració envers la nostra llengua i la nostra cultura, quan els atacs es mantenen constants i més virulents si cap, i quan al País Valencià i a les Illes van pel camí d’aconseguir el seu objectiu d’aniquilar-la. Neguen que hi hagi espoli fiscal, quan totes les institucions públiques i privades admeten que la diferència entre el que els catalans paguen a l’Estat i el que en reben és astronòmica, fins i tot prenent en consideració la xifra més baixa que lògicament donen els espanyols. Arriben a l’extrem de d’afirmar: “Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir”. Quina Barra!

La falta d’honestedat d’aquesta trepa de pseudo intel·lectuals es manifesta, a més, quan ara fan una apologia del federalisme (d’acord amb l’interès electoral del PSC) i de trobar un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya, quan ells, majoritàriament de les files del PSOE, sempre s’han oposat al federalisme i no han fet fins ara ni un sol pas en la direcció d’entendre una Espanya plurinacional. El pitjor que li pot passar a un “intel·lectual” és perdre la credibilitat; i aquesta gent, amb aquest manifest ple de falsedats i d’hipocresia, l’han perduda tota, si és que n’havien tinguda mai.