Pàgines

dimarts, 18 de desembre de 2012

El temps de la negociació

En tota negociació, cadascuna de les parts juga les seves cartes, posant sobre la taula les seves propostes, sabent fins on pot arribar a fer concessions i sobretot sabent què hi pot arribar a guanyar o a perdre. I, sabent també els punts forts i els punts febles de l’adversari o de la contrapart, l’administració del temps esdevé un factor important; per això, moltes negociacions s’acaben tancant en el darrer moment, perquè tothom apura el temps per veure si l’oponent pot començar a pensar en el que perdria en cas de no arribar a cap acord.

D’altra banda, en una negociació política pesa també la imatge pública que es donarà del pacte, a vegades tant o més que el contingut del pacte en sí. Jo, ja ho he dit en alguna altra ocasió, era partidari d’un pacte de Govern estable entre CiU i ERC. Però, en qualsevol cas, si s’hagués formalitzat l’endemà de les eleccions un pacte entre ambdues formacions, tant de val que hagués estat un pacte de govern com un pacte de suport extern per a tota la legislatura, per les dues parts hi hauria qui ho hauria interpretat com una renúncia excessiva. De fet, faci el que faci ERC, sempre hi haurà qui ho trobarà una traïció: o perquè s’ha rendit davant de CiU o perquè ha posat en perill la legislatura del referèndum. I, per tant, entenc que s’hagi volgut fer una negociació serena i sense presses; com a mínim aquesta vegada queda clar que no es tracta d’una negociació per a repartir-se cadires ni cotes de poder. El que passa és que comencem a entrar en la fase del compte enrere.

I arribat a aquest punt, podríem comparar la maduració del pacte amb la maduració o envelliment d’un bon vi. No ens havíem de precipitar a destapar l’ampolla de l’acord, perquè podia sortir un pacte poc elaborat i per tant que tingués tot l’aire de ser massa novell i amb poca solera. Però arriba a un punt en què es corre el risc que el vi es piqui. Tothom sap que cap de les dues forces polítiques es pot permetre el luxe de malbaratar l’ocasió que representa aquesta legislatura; però tampoc es pot esperar fins al darrer moment, i donar la sensació que una de les dues parts s’ha hagut de rendir per evitar el desastre. Això debilitaria el mateix pacte i l’acció de Govern posterior. Fora bo que sabessin trobar el moment oportú, que ja no es pot ajornar gaire més, per a presentar un pacte sòlid fet des del convenciment, i no esperar al darrer moment per tancar un mínim acord, com a mal menor, que deixés entreveure la incapacitat d’arribar a un gran acord nacional.