Pàgines

divendres, 28 de desembre de 2012

Societats d’una complexitat extrema

A voltes, hom pot tenir la temptació, des de la distància, de sentir-se atret per determinats moviments polítics i socials de països relativament allunyats del nostre. Les revoltes del món àrab són vistes, lògicament, amb simpatia, com ho podien ser des d’una perspectiva progressista els moviments revolucionaris llatinoamericans, ja fossin els zapatistes de Mèxic o els sandinistes de Nicaragua. Sovint, hi ha més una atracció pel fet de ser moviments que combaten règims autoritaris que pel que realment aporten per sí mateixos; o com a mínim, desconeixent el que realment poden aportar de positiu, i sobretot desconeixent els seus riscos.

Però és que la realitat no està feta de bons i dolents. És evident que hi ha règims perversos que voldríem veure desterrats del planeta, però això no vol dir que els qui els combaten siguin, per aquest sol fet, cap panacea de res. Ho saben prou bé els tunisians, els algerians i, especialment, els egipcis. Enderrocats els règims dictatorials, aquells que eren sustentats per les potències occidentals mentre resultaven rendibles, el panorama que els queda no és gens fàcil: militars corruptes per una banda que es resisteixen a deixar el control del poder, fonamentalismes religiosos, rivalitats tribals, màfies i bandositats de tota mena que s’aprofiten de les situacions convulses i de canvis....I des d’occident no hi ha cap problema, ni cap escrúpol, a l’hora de pactar i donar suport a aquell grup que sigui capaç de garantir unes condicions més avantatjoses per als interessos de les grans empreses. És el paper que han fet, per exemple, les forces internacionals a l’Afganistan: un cop garantit el control dels gasoductes i dels recursos naturals, els ha preocupat ben poc, per no dir gens, garantir que deixaran un país democràtic on es respectin els drets humans. De fet, tothom ja sap què passarà tan bon punt hagin marxat els contingents militars nord-americans i europeus,

En el cas d’Egipte, era molt difícil de creure que la revolució podia triomfar en el sentit de democratitzar el país, tenint en compte que els mateixos militars que donaven suport i apuntalaven el Mubárak són els que després van veure que havien de canviar de bàndol per a poder continuar tenint-hi un paper decisiu. I tampoc els grups islamistes són de fiar, perquè allà on han assolit el poder l’han utilitzar en benefici propi servint-se de la religió només com a excusa per a poder establir-hi un altre regim mancat de llibertats i sense respecte als drets més elementals. Per això, els analistes acostumen a fer servir l’expressió “d’extrema complexitat” per advertir del risc de prendre partit. Sabem contra qui hem d’anar, però no sempre a favor de qui.