La indiscreció no és mai bona, i en política tampoc. Que s’hagi fet públic l’esborrany del text acordat per CiU i ERC per a ser aprovat en la primera sessió plenària del Parlament de Catalunya en pot dificultar la negociació per tal que s’hi adhereixin altres formacions polítiques. Difícilment ho podran acceptar sense introduir-hi un mínim de canvis, encara que només sigui per deixar constància que no s’han adherit a un text preestablert sinó que han fet valer els seus plantejaments que no s’havien tingut en compte en el redactat inicial.
No seria cap drama, però és evident que fora bo que aquesta primera declaració institucional que ha de marcar l’actual legislatura fos aprovada com a mínim també per ICV i les CUP. I no tant per la validesa en sí del text en qüestió que s’aprovi com per la significació i el simbolisme del que ha de ser una nova etapa per a Catalunya.
Pel que hem pogut saber, el text fa un breu repàs de com s’ha arribat fins a la situació actual i projecta una línia a seguir en el futur immediat, amb l’objectiu clar d’assolir la fita d’esdevenir un nou Estat europeu. Està clar que hi poden haver percepcions diferents sobre el devenir del procés, ICV i les CUP poden carregar l’accent en les polítiques socials com a objecte final de la formulació independentista i es poden matisar els passos a seguir a partir d’ara. Però, em sembla evident que el punt clau de tot el text, tant pel fet de tocar el nucli essencial com per la seva implicació jurídica, és el del reconeixement de “la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic”.
Aquest és l’aspecte fonamental pel qual els espanyols ens neguen el dret a decidir el nostre futur. Segons ells, el poble de Catalunya no existeix i per tant no pot ser subjecte de dret. Van tenir prou cura a l’hora d’introduir-ho en el text constitucional: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Una declaració de principis del nacionalisme espanyol que es va voler compensar tímidament en el text de l’Estatut d’Autonomia, quan s’hi diu que “Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya”, però tot seguit es feia acte de submissió dient que “s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució ”.
Sobta que en el text proposat ara per CiU i ERC es digui que el Parlament de Catalunya “acorda declarar” la sobirania democràtica del poble de Catalunya, a diferència del que fa el text constitucional espanyol que simplement afirma i constata la sobirania del poble espanyol, com si fos una realitat no subjecta a cap mena d’aprovació sinó inherent al poble espanyol. Està clar que en el mateix text que ha d’aprovar el Parlament de Catalunya s’hi afegeix en aquest sentit una nova frase que pot semblar redundant, però que no ho és: El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.
Suposo que els juristes sabran el que es fan i mesuraran millor l’abast de les paraules. Però, personalment, penso que el Parlament de Catalunya no hauria de prendre l’acord de “declarar la sobirania del poble de Catalunya”, com si això depengués d’una o altra majoria parlamentària i sobretot com si s’acordés en el marc de la legalitat vigent. El Parlament hauria de “reconèixer” aquesta sobirania com a element natural i inherent al poble de Catalunya.
No sé si el Govern espanyol pot recórrer una decisió del Parlament de Catalunya que no té rang de llei i que, per tant, no té efectes jurídics. Però, en el supòsit que així fos i que el seu Tribunal Constitucional invalidés l’acord, no quedaria invalidada la sobirania del poble de Catalunya sinó la declaració parlamentària que el reconeixia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada