Els espanyols es mostren molt segurs de poder aturar el procés sobiranista de Catalunya; tant, que no es molesten a fer el més mínim gest per intentar captar algunes simpaties per a la seva causa, i continuen o incrementen les hostilitats envers Catalunya, en l’àmbit pressupostari, en l’econòmic, en el lingüístic, en el judicial, en el mediàtic... Compten que en tindran prou per anorrear-nos amb l’aliança que puguin fer amb els sectors més obertament contraris a l’existència d’una llengua, una cultura i una personalitat diferenciada.
No tenen cap interès en captar suports d’un cert catalanisme que pogués optar per defensar la identitat catalana en el marc de l’Estat espanyol. El cas més patètic és el dels socialistes liderats (això de liderar és un dir) per l’inefable Pere Navarro: de tant en tant, aixequen el cap per dir que ells no estan per l’opció destructora del PP i que volen presentar una tercera via. Encara recordem el Pere Navarro que anava a la darrera reunió del Comitè Federal del PSOE dient que miraria de convèncer-los perquè acceptessin el dret a decidir dels catalans, en el ben entès que ells decidirien quedar-se a Espanya; no li van deixar obrir boca: Rubalcaba i tots els barons socialistes en pes van deixar clar que d’aquest tema ni se n’ha de parlar. El Pere Navarro, doncs, es troba amb un PSOE que fa pinya amb el PP pel que fa referència a Catalunya; i ell, obedient i submís, l’únic que pot fer, d’acord amb les directrius que li donen els seus superiors de Madrid, és mirar de convertir-se en el líder de l’espanyolisme a Catalunya, en competència directe amb el PP que té el mateix objectiu. Per aquesta banda, doncs, el Govern espanyol té perfectament controlat el que podria haver estat un soci incòmode: al PP de Madrid, probablement ja li interessarà sacrificar el lideratge de la Camacho si cedint el protagonisme al PSC-PSOE s’estalvia de negociar amb el que podria haver estat un catalanisme moderat.
Però, tot i així, a Catalunya encara resta una majoria sobiranista. I aquí és on ha començat a jugar la seva darrera carta: introduir un Cavall de Troya. L’actitud del Duran, i d’un sector d’UDC, ha estat sempre la de posar pals a les rodes a qualsevol formulació excessivament catalanista. Ell no ha estat mai un defensor dels interessos de Catalunya a Madrid; si fos així, hauria d’admetre que ha estat un fracàs estrepitós. Ell només hi ha anat a representar el catalanisme mesell, i a buscar la seva cota de poder a canvi d’apuntalar la dreta espanyola; sense cap contrapartida per a Catalunya. Probablement, com a recompensa per la seva tasca de dinamitar el procés sobiranista des de dins, ja se sentirà ben pagat amb el pes que li han tret del damunt per tapar els casos de corrupció del seu partit. I qui sap si a la llarga no li pot caure algun ministeri...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada