Pàgines

divendres, 4 de gener de 2013

La inhumanitat d’una medecina cruel (I)

En els darrers temps m’ha tocat viure el final de la vida de diverses persones molt properes. I en tots els casos, aquestes persones han necessitat de l’assistència mèdica i hospitalària per a poder morir amb dignitat i amb el mínim de dolor o de disconfort possible. I, senzillament, aquesta n ha estat sovint l prioritat d’alguns facultatis; ni rastre de la humanitat que hom podria i hauria de poder esperar en aquests darrers moments.

És possible que no sempre sigui així, però comentant les reiterades experiències viscudes m’adono que les meves coincideixen amb les de molts altres. Alguna vegada, hi ha qui ha tingut la gosadia de comparar un centre hospitalari amb el taller mecànic on la gent hi va perquè li reparin alguna de les peces defectuoses; sincerament, el meu mecànic té un comportament més humà i comprensiu amb les peces velles de qualsevol cotxe atrotinat que molts metges amb els seus pacients. La meva experiència ha estat la de trobar, al costat d’altres d’una gran vàlua i humanitat,  uns professionals de la medicina als quals importa ben poc la persona que tenen al davant i només es centren en procurar allargar una mica més la seva agonia. No es miren la persona en la seva situació global, sinó que s’empernen en voler allargar el batecs d’un cor que ja no dóna per més, o pretenen que uns febles pulmons ventilin unes hores més un cos exhaust; es resisteixen a donar a la persona els calmants que necessita, no fos cas que això el portés a una somnolència que l’acostaria més dolçament a la mort. I amb cara triomfant et venten a la cara que han aconseguit remuntar, momentàniament està clar, una situació que semblava critica i definitiva: el malalt tindrà l’oportunitat d’allargar una mica més el seu patiment per a no res.

Tan difícil és entendre que l’objecte final de la medicina són les persones i no les malalties? En català sovint emprem indiscriminadament el terme “curar” com a sinònim de “guarir”, obviant la seva primera accepció de “tenir cura d’algú o d’alguna cosa”. D’aquí un eslògan emprat en el món de la infermeria: “curar, sempre; guarir, quan es pugui”. Quan ja no és possible guarir és, justament, quan la persona necessita que se la curi, que se’n tingui cura, que se li estalviï el patiment, que se la deixi morir en pau i amb dignitat. Però, això, per a alguns metges, és molt difícil d’entendre.