Pàgines

dilluns, 18 de febrer de 2013

Embolica que fa fort

Els espanyols en són uns mestres en això d’embolicar la troca. Les xifres pel que fa al nombre de corruptes, a la gravetat de la corrupció, als informes policials, a les actuacions judicials... són escandaloses: el PP és de llarg l’amo i senyor de la corrupció, i en tot cas seguit del PSOE. Però és igual, la premsa i els polítics espanyols estan obsessionats en difondre la idea que Catalunya està minada per la corrupció. I per fer-ho, com que no poden pas presentar excessives dades globals i objectives, el que fan és dedicar-se a crear una confusió total.

Si féssim cas de les declaracions de testimonis i imputats en les diferents trames de corrupció, conclouríem que l’única cosa raonable que podria fer la Justícia espanyola seria procedir a la il·legalització del PP, no tant com a partit polític sinó per ser una tapadora d’una banda mafiosa i delictiva, que utilitza la política com a excusa. Però, tan bon punt troben algun indici o algun fet real que pot afectar un polític català, o millor de CiU perquè els del PSC tot i tenir més imputats no compten per la seva estratègia i a ERC pràcticament no hi ha trobat res, aleshores munten el gran escàndol. I perquè l’escàndol sigui creïble, els mitjans de comunicació s’han de dedicar fonamentalment a desinformar, tergiversar, donar dades tretes de context, sense cap verificació real o sabent que són falses. És el que van fer amb tot l’afer Pujol, sense matisar, sovint que hi ha dos temes completament diferenciats: un és el d’un Pujol Ferrusola que, en principi, no té cap paper en la política catalana; i l’altra és el de l’Oriol Pujol que, segons els indicis, podria haver fet de mitjancer en el tema de les ITV. De tots dos casos fa temps que se’n parla i que la fiscalia demana la seva imputació sense que s’acabi de produir mai; i en el cas de l’Oriol, de resultar ser cert i condemnable, l’afer no tindria ni punt de comparació amb tota la trama Gürtel en què es parla d’uns 200 milions desviats de les arques públiques i que s’han repartit en sobresous en negre per als membres de la banda popular.

L’altre afer en què els nacionalistes espanyols es dediquen ara a embolicar la troca és el de l’espionatge. D’una banda, barregen interessadament, el que són informes sobre persones d’un cert nivell, habituals en tots els àmbits, amb el que podria ser l’espionatge amb micròfons ocults inclosos. I de l’altra, sense que es vegi massa clar a qui podia interessar tota aquesta trama d’espionatge a polítics de partits ben diversos, els mitjans de comunicació espanyols, o els catalans amb vocació espanyola, ho presenten com un símptoma d’una corrupció generalitzada que només apunta a una direcció: la d’intentar avortar el procés sobiranista. I en aquest cas, potser la resposta la tenim en el que insinuava José Manuel Sánchez Fornet, secretari general del Sindicat Unificat de la Policia (SUP), que relacionava Mètode 3 amb el CNI. Com va passar amb els falsos informes de la campanya electoral, probablement tot surt de les mateixes clavegueres de l'Estat.