S’ha dit i repetit moltes vegades, i és fàcil de comprovar, que la corrupció en general no passa factura als polítics implicats. Hem vist reiteradament governs com el valencià, l’andalús o el de les Balears, involucrats des de la cúpula mateix en diferents i sonats escàndols de corrupció, que després obtenien majories absolutes o majories suficients per a tornar a governar. I a les Municipals va passar quelcom de semblant: en contra del que havien promès els partits polítics, molts van presentar candidats que estaven imputats per delictes diversos, i en la majoria dels casos van revalidar la seva majoria.
Si haguéssim de fer cas d’aquesta estadística com a comportament general hauríem de concloure que el PP tornaria a guanyar, fins i tot encara que presentés el Bárcenas. De tota manera, algunes enquestes fetes darrerament sí que senyalaven una forta patacada per al partit de Mariano Rajoy. En part per la magnitud de la trama corrupta, perquè afecta directament la cúpula del partit, i perquè l’escàndol ha tingut un gran ressò mediàtic. Però voldria creure que hi ha alguna cosa més; que la gent intueix que aquesta vegada se n’ha fet un gra massa, quelcom de semblant al que va passar aquell 11 de març quan la gent es va adonar de l’engany pervers de la direcció del PP en l’afer de l’atemptat d’Atocha. És evident que quan es demanen explicacions a un polític, per més evidències que hi hagi, aquest el que fa sempre és proclamar la seva innocència, i el ciutadà del carrer no té gaire més arguments ni proves que les que li ofereixen els mitjans de comunicació. Però voldria creure que la gent encara té un cert instint o intuïció, capaç de contrarestar la informació oficial. En aquest cas, a més, la gent ha pogut veure com alguns membres del partit havien començat a admetre que alguna cosa bruta hi havia, la mateixa Camacho, el President del Senat o l’Esperanza Aguirre reclamaven obertament que es depuressin responsabilitats. Després, la cúpula del partit va cridar al tancament de files i a negar-ho amb aquella rotunditat tan poc convincent de Mariano Rajoy.
I aquest és un aspecte que, afortunadament, potser encara no es controla del tot. Les declaracions dels polítics, sobretot quan són davant les càmeres o quan estan exposats a les preguntes dels periodistes, diguin el que diguin, tenen una credibilitat diferent. Qui més qui menys, tots tenim un cert sentit de la psicologia i som capaços de veure reflectit en la cara i en els gestos l’esperit de la persona que ens parla; i, sense saber massa per què, en alguns casos ens pot convèncer i en d’altres tenim aquella preclara percepció que ens està aixecant la camisa. I això és el que devien percebre molts quan veien Mariano Rajoy dient que tot era fals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada