Pàgines

divendres, 22 de març de 2013

Ni televisions ni ambaixades

És l’argument dels qui senten un profund odi contra Catalunya i contra els catalans, o almenys contra els qui no volen deixar de ser-ho. Qualsevol problema el resolen dient que hem de deixar de fer aquelles coses que encara ens poden mantenir vius com a poble: la defensa de la llengua, de la cultura, dels nostres mitjans de comunicació, i la nostra projecció exterior. És el que acaba de fer una vegada més la ministra Ana Mato: “Que no gastin en televisions i ambaixades”.

No és pas que la senyora tingui un problema de deficiència mental i que no sàpiga que, suposant que un Govern anticatalà tanqués l’aixeta a tot tipus de suport a la llengua, als mitjans de comunicació públics i tanqués les delegacions catalanes a l’exterior, no hauríem resolt ni de tros el tema del dèficit públic generat bàsicament per l’espoli econòmic que patim els catalans. Saben perfectament que, en tot cas, això és la xocolata del lloro, des del punt de vista de la despesa pública. I aquest és el tema: a ells, no és que els importi el dèficit que pugui tenir Catalunya, ells estan fent mans i mànigues perquè Catalunya no pugui sortir-se’n econòmicament, tancant-li totes les possibilitats de recaptar més impostos i obligant-la a fer més despesa. Els interessa incrementar el dèficit per a poder acabar amb tots els elements que ens identifiquen com a país; i ara mateix saben que els mitjans de comunicació i les delegacions catalanes a l’exterior en són elements significatius. D’això se’n diu, senzillament, genocidi.

El que és deplorable, a més, és que ho digui una persona corrupta, implicada en el cas Gürtel, que la fiscalia va admetre que no la imputava perquè el seu delicte ja hauria prescrit (no perquè no hagués comès delicte), i que té la barra i la deshonestedat d’afirmar que no sap d’on va sortir el cotxe de luxe que hi havia al garatge de casa seva i que anava en nom del seu home, també imputat en la trama corrupta del PP. L’única cosa que podem agrair a la ministra és que ja admeti que les delegacions catalanes a l’exterior són ambaixades; el Govern de la Generalitat encara no ha gosat posar-los aquest nom.