Pàgines

divendres, 10 de maig de 2013

La Camacho i els seus amics del TC

Tots els mitjans de comunicació, els analistes i els polítics catalans han destacat el caràcter polític de la resolució del Constitucional d’admetre a tràmit el recurs presentat pel Govern espanyol, i deixant sense efecte la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Tampoc és res de nou, perquè fins i tot els polítics i mitjans més constitucionalistes han remarcat sempre que les resolucions d’aquest alt Tribunal depenien fonamentalment de la correlació de forces entre magistrats progressistes i conservadors, és a dir entre els del PSOE i els del PP. I en aquest cas, lògicament PP i PSOE han anat de bracet.

L’argumentari teòricament jurídic és només la forma de justificar la decisió política presa. I això no ens ha de sorprendre, ni podíem esperar una altra cosa; de la mateixa manera que ja sabem quin serà el contingut de la sentència, encara que simulin (bé han de justificar el sou) que passen mesos deliberant o analitzant-ho jurídicament. La primera reacció del Partit Popular davant l’aprovació de la declaració sobiranista del Parlament va ser afirmar categòricament que no servia de res, perquè no tenia efectes jurídics i per tant era paper mullat; és un dels arguments que presentaran els serveis jurídics del Parlament, encara que sense aquest to de menyspreu envers la ciutadania catalana i els seus representants polítics. El que passa és que el Partit Popular es va adonar que no podia continuar fent veure que no passava res, perquè el procés català continuava endavant i se’ls escapava de les mans; i per això van canviar de discurs. Probablement, l’acusació més greu de politització, que en aquest cas equivaldria a prevaricació, que s’ha fet des de la política a aquest Tribunal Constitucional és la de la senyora Camacho, que deia estar satisfeta i agraïa al Constitucional “que doni veu a la Catalunya plural i real”, sabent que per a la dirigent del PP la Catalunya plural i real no és la que es veu representada democràticament al Parlament, sinó la del seu partit. És a dir que la senyora Camacho ja reconeix que el Constitucional ha fet un favor a la seva opció política, encara que sigui una minoria dins del Parlament. O potser precisament per això: el que no poden assolir democràticament a través de les urnes ho encarreguen als seus delegats al TC, perquè els facin la feina bruta.

La mateixa Camacho, a qui ja sabem que les matemàtiques no se li donen gaire bé, deia que Artur Mas i els grups sobiranistes, que sumen una majoria parlamentària més que suficient,  “volien imposar a la majoria” el seu full de ruta. I quan el Parlament acordava crear la Comissió pel dret a decidir, amb els vots del 80% de la cambra catalana, la Camacho afirmava amb tota fatxenderia i desvergonyiment que això anava en contra de la majoria de la població catalana, que deu ser la que representa ella. És una mostra del menyspreu del PP no per la sobirania dels catalans sinó per als catalans en el seu conjunt, als quals no reconeix ni la seva voluntat democràtica d’elegir els seus representants amb els corresponents programes polítics. I aquest menyspreu és el que reflexen les decisions d’aquesta pantomima anomenada Tribunal Constitucional, al servei del partit (o de la banda) de la Camacho.