Pàgines

divendres, 17 de maig de 2013

L’objectivitat impossible

No és pas fàcil trobar un d’aquests catalans que se senten espanyols disposat a parlar serenament sobre la situació política que estem vivint i, concretament, sobre el procés sobiranista. I quan el trobes, com sempre que es produeix un diàleg civilitzat i amb un mínim d’argumentació, l’important no és intentar convèncer l’adversari sinó que ens entengui, que ens entenguem. Aleshores, quan el debat és mínimament intel·ligent i no es redueix a les esquizofrènies absolutament malaltisses dels qui ho acaben tot amb acusacions de nazisme, és molt possible que per les dues parts hom hi trobi punts de comprensió, però també contradiccions i febleses.

Arriba un punt en què la dialèctica ens aboca a haver d’admetre que sovint, tant des del punt de vista català com des del punt de vista espanyol, es poden produir exageracions i maximalismes, tot per fer anar l’aigua al propi molí. És possible que en algun cas, per les dues bandes, s’hagin donat dades incompletes o una mica esbiaixades per a donar més força als propis arguments; que hàgim sobrevalorat allò que considerem nostre; que menystinguem els nostres errors mentre que magnifiquem els de l’adversari; que ens prenguem excessivament a la valenta un possible greuge, mentre que vulguem disculpar els que es poden haver fet a l’altre... I en definitiva, que haguem de reconèixer, uns i altres, que no sempre som del tot objectius, i que ens deixem portar per la passió i la parcialitat, naturalment sempre a favor nostre. D’alguna manera, en parlar del nostre país, de la nostra llengua, de la nostra cultura i del nostre orgull de ser el que som, fem el mateix que quan sortim a defensar els nostres familiars o persones que estimem, no pas perquè siguin millors que els altres, sinó simplement perquè són els nostres.

I bé, arribat a aquesta acceptació de les possibles febleses o contradiccions, per manca d’objectivitat en els nostres arguments, és quan podem formular la pregunta al nostre interlocutor català que defensa les tesis de l’espanyolisme: admetem que, per les dues parts, podem ser una mica massa subjectius i apassionats en la defensa del que creiem, però és equiparable el qui s’apassiona, encara que sigui en excés, per a defensar la seva gent i el seu país, a qui fa exactament el mateix, però per a atacar-lo? Per un excés de zel patriòtic és possible que algú exageri o faci anàlisis una mica esbiaixades, però quin nom podem donar a qui fa exactament el mateix per a perjudicar el seu país i la seva gent?