Eleccions anticipades o declaració d’independència

Avui toca anar forts. Ahir, estàvem disposats a vendre’s per no res. És l’anar i venir d’una CiU poruga i que avantposa els interessos de classe als interessos de país. Vol i dol, o vol i no pot. L’endemà que el mateix Govern admetia que hauria votat a favor d’uns pressupostos generals de l’Estat tan lesius per a Catalunya, si el PP hi hagués inclòs una partida de menys de 300 milions d’euros en concepte d’inversions d’acord amb l’Estatut, Artur Mas sortia amb l’amenaça de convocar eleccions anticipades si val maldades. S’entén que si van encara més maldades del que ja van ara.

Algú pot entendre que l’amenaça de l’Artur Mas és la conseqüència lògica del maltracte que rebem els catalans, i també del desaire del Partit Popular envers els qui a Catalunya els han recolzat i els han donat un protagonisme molt més gran del que els correspondria. Però tornem a ser a les mateixes. Què vol dir amb això de convocar eleccions anticipades si el Govern espanyol vol acabar d’intervenir la migrada autonomia catalana? Segurament, vol convocar eleccions per veure si així adquireix més suport ciutadà i, per tant, una majoria més folgada al Parlament; però, per fer què? Aquest és el gran tema: es veurà amb cor de plantar cara? o serà només un farol per continuar després amb la mateixa tàctica de curtíssim abast, de fer la rabieta i deixar-se estimar pels enemics, de fer crides enceses i pactar tot seguit amb el Partit Popular. El que és greu és que es pugui plantejar la possibilitat de ser intervinguts per l’Estat espanyol, amb aquesta actitud de resignació i sense plantejar-se una revolta més decidida i radical.

El Govern espanyol ha declarat, i ha demostrat tenir la convicció per portar-ho a la pràctica, que està disposat a acabar amb Catalunya, amb la seva llengua, amb la seva cultura, però també amb la seva economia. Sense embuts declara que no farà cas del que digui l’Estatut i que tirarà pel dret. Davant d’això, continuar parlant de voler fer un Pacte Fiscal, que s’entén que s’ha de pactar amb els qui volen anorrear-nos, és o una solemne estupidesa o una clara voluntat de dissimular una actitud servil. Hores d’ara, amb o sense risc d’intervenció, l’única opció creïble i raonable és la de la declaració de la Independència. Fet això, solemnement des del Palau de la Generalitat o amb una resolució del Parlament de Catalunya, potser sí que seria el moment d’un plebiscit o d’unes eleccions anticipades.

Per poc més que un plat de llenties

Els pressupostos generals de l’Estat presentats pel Govern del Partit Popular són, des d’una perspectiva espanyola, uns pressupostos pensats per a acontentar els interessos alemanys però extremadament nocius per als ciutadans espanyols, en la mesura que estan orientats a crear més atur, a aprofundir en la crisi, i per tant també a generar més inseguretat i desconfiança. I així ho interpreten tant la borsa com els mercats. Des del punt de vista català, a més, són una burla i un escarni indignant i intolerable; són la certificació de la voluntat d’aprofundir en l’espoli que patim i d’aniquilar-nos per la via de l’ofec econòmic.

Davant d’això, qualsevol persona mínimament sensata, de dretes o d’esquerres tant se val, que cregui que la prioritat són els ciutadans i no els banquers alemanys, hauria d’estar radicalment oposat a aquests pressupostos. No és que siguin uns pressupostos inadequats per a sortir de la crisi, sinó que estan pensats per agreujar-la. Des d’un punt de vista nacional, excepte el PP i Ciutadans que amb la seva obsessió nacionalista espanyola ja veuen bé l’empobriment i l’ofec econòmic de Catalunya, la resta de forces polítiques haurien d’estar escandalitzades per l’actitud de menyspreu del Govern de Rajoy envers els ciutadans de Catalunya. El PSOE, incloïa en els pressupostos generals de l’Estat les partides que des de la legalitat espanyola corresponien a Catalunya, encara que després no les executava; però el PP té la fatxenderia d’afirmar amb total impunitat que l’Estatut d’Autonomia, una llei orgànica de l’Estat, no tenen per què complir-lo. No solament no estan disposats a pagar el deute pendent amb Catalunya, que el Parlament xifrava en uns 11 mil milions, sinó que ni reconeixen el deute ni estan disposats a complir amb la legislació vigent.

Amb aquests pressupostos, l’agressió del Partit Popular a Catalunya i a cadascun dels catalans no és una subtil marginació ni un espoli encobert, sinó una estafa amb totes les de la llei. No ens ha de venir de nou d’un Partit que ja té l’objectiu d’aniquilar-nos des de tots els punts de vista. El que sí que sobta (o potser tampoc tant) és la indignitat amb què CiU ha afrontat el tema. Segons Duran i Mas Collell, per exemple, només que l’Estat hagués inclòs en els seus pressupostos 215 milions per simular que es complia amb l’addicional tercera de l’Estatut, obviant tota la resta i sense cap garantia que aquesta quantitat es fes efectiva, CiU ja hauria donat suport a aquests pressupostos tan nefastos per a Catalunya. No sé si és una sort que el PP no només vulgui maltractar i atacar Catalunya sinó que ho vulgui fer humiliant els nostres polítics, inclosos els qui estan disposats a llepar-los els peus, perquè no ens donaran ni el plat de llenties pel qual estava disposat a vendre’s CiU.

Trobada CiU-ERC, o com marejar la perdiu

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si algú esperava algun resultat concret de la trobada entre l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras. Jo, la veritat és que no. És més, no crec ni tan sols que fos una trobada feta amb voluntat d’avançar en cap sentit; simplement es tractava d’entretenir el personal, d’anar donant llargues a un tema cabdal per al futur de Catalunya com és la seva viabilitat econòmica, i de guanyar temps per a poder plantejar al final que, en el millor dels casos, haurem de deixar-ho per a la propera legislatura.

Oficialment, la trobada ha estat cordial i amb un gran consens a l’hora d’analitzar la situació: la conclusió és que Catalunya necessita tenir la clau de la caixa, necessita poder decidir sobre els seus recursos i reduir dràsticament l’espoli fiscal que està patint. Però això és el que vénen dient des de fa molt de temps; no hem avançat gens ni mica. Els convergents es queixen que no han obtingut del dirigent d’ERC el compromís de donar un suport permanent al Govern, i els republicans al•leguen que ells només poden donar suport a accions que realment facin avançar cap a l’objectiu sobiranista, encara que de moment només sigui una sobirania fiscal. I de moment no es planteja cap pas endavant. Les grans declaracions no serveixen per a res, si després no van acompanyades d’actuacions en conseqüència.

Cada dia hi ha algun dirigent de CiU o del mateix Govern que ens recorden que no ens en podrem sortir si ens mantenim en els actuals paràmetres de dependència i d’espoli. Aquesta setmana mateix, hem sentit dir a l’Oriol Pujol que “Catalunya podria sortir de la crisi sense Espanya”, i el Conseller Ferran Mascarell (provinent del PSC, no ho oblidem) deia que “Catalunya difícilment se'n sortirà si no té Estat”. Molt bé, d’acord. Amb això ja hi estan d’acord els independentistes d’ERC, els de SI, els de RCat, els de la CUP i tants d’altres. Però hauríem de saber si això s’ho creuen de veritat o només ho diuen per contrarestar la seves pròpies actuacions que van diametralment oposades a aquest objectiu de tenir estructures d’Estat.

Quan al Parlament de Catalunya es debat sobre si és el PSC o si és CiU qui té més responsabilitat pel risc que l’economia (és a dir l’autonomia) catalana sigui intervinguda pel Govern espanyol, és que ja hi ha una renúncia clara a defensar l’autogovern. ¿Com es pot donar per suposat que aquesta sigui una possibilitat real sense deixar clar que el Govern català i el Parlament s’hi haurien de rebel•lar?. Anem entomant totes i cadascuna de les agressions que patim per part dels poders espanyols amb una actitud d’absoluta submissió, sense un mínim de dignitat per a plantar-hi clara.

En aquest context, la trobada entre Mas i Junqueras en la qual es parla de tot allò que ja sabem, sense fer cap gest per a resoldre l’essencial, és simplement una trampa. Es tracta de fer veure que hi ha una preocupació i que hi ha voluntat d’arribar a acords, però sense prendre’n cap a propòsit per a allargar la situació: donar llargues al tema fins que, quan falti poc més d’un any per a les eleccions, es pugui dir que el tema del pacte fiscal es portarà en el següent programa electoral per a la propera legislatura. I qui dies passa, anys empenys. I de moment, toca marejar la perdiu.

Contradiccions ecologistes

El moviment ecologista, en els darrers temps, ha entrat en un mar de contradiccions difícil d’imaginar fa unes dècades quan era l’expressió unànime dels sectors progressistes de la societat. Si abans era clara la definició de l’ecologisme a favor de les energies alternatives, netes i no contaminants, avui molts d’aquells postulats són qüestionats no pas pel poder establerts amb tots els interessos econòmics que tenen al darrere, sinó per diferents sectors que també fan bandera de l’ecologisme.

L’energia nuclear, per exemple, abans era vista com la bèstia negra dels grups verds que exhibien aquell eslògan de “Nuclears? no gràcies”. Però avui trobaríem grups ecologistes que arriben a la conclusió que és una forma de producció d’energia relativament neta, malgrat el problema dels residus que genera i del potencial risc, que s’ha incrementat exponencialment a rel del desastre de Kujushima. A Alemanya és aquest raonament dels perills que comporta el que ha motivat la proposta de liquidació progressiva de les centrals nuclears, mentre que a França continua essent la forma majoritària de generació d’energia, i no tenen cap intenció de fer-se enrere. L’energia eòlica era un dels símbols d ‘energies netes i renovables, i a Catalunya era de les més publicitades per l’esquerra amb l’excusa de tenir dues zones geogràfiques, l’Empordà i les Terres de l’Ebre, molt propícies per a l’aprofitem del vent, però avui no són pas pocs els grups ecologistes que protesten per l’impacte visual i paisatgístic dels parcs eòlics, a part del perjudici que els molins poden crear en les aus. També l’energia produïda amb biomassa semblava impecable des d’un òptica verda perquè permet rendibilitzar la gestió dels boscos, avui sovint abandonats per manca de rendibilitat amb tot el risc que comporta en cas d’incendi, i alhora permetia tendir cap a l’autogestió energètica del territori; però és evident que també té els seus detractors quan es tracta d’aprofitar la biomassa per combustió.

Ja sé que no hi ha veritats absolutes, que tot és discutible, i que tothom pot tenir la seva particular visió sobre el tema. Ben segur que hi deu haver raons i contra raons per totes bandes, i que seria un error mantenir posicions dogmàtiques i intransigents. Ara bé, per gota que ens fixem en la distribució geogràfica dels ecologistes defensors i detractors d’alguna d’aquestes fonts d’energia veurem que també hi té un paper important el fet de tenir o no, ben a prop alguna d’aquestes instal•lacions. Per verdes que siguin.

Els inversors surten en tromba

Llegeixo a l’AVUI un titular contundent: “Els inversors surten en tromba”. Abans d’entrar al cos de la notícia, he imaginat que es referia lògicament a Argentina. Davant de l’expropiació de l’empresa YPF, que aquí ens venen com una acció il•legal, dramàtica i bel•ligerant, el Govern espanyol com a garant dels interessos empresarials ha posat el crit al cel i ha amenaçat amb el pronòstic que els argentins poden perdre bona part de les inversores estrangeres. Ja ho tenim aquí, he pensat.

Però, no. A Argentina, no tindran massa problema per trobar una empresa que vulgui invertir en el buit deixat per Repsol. L’expropiació de la petroliera no ha estat una expropiació salvatge i inconscient, sinó perfectament calculada: ni s’han tocat els inversionistes locals ni les accions de les empreses nordamericanes. I no és pas per atzar. Quan el Govern argentí, per interessos econòmics de país i segurament que també per interessos més partidistes, decideix fer-se amb el control de l’empresa petroliera, ho fa sabent de la debilitat de l’economia i del govern espanyol; no hauria pas gosat fer-ho amb les accions nord-americanes, posem pel cas. Perquè el titular del diari AVUI sobre la sortida en tromba dels inversors es referia justament a Espanya. La borsa espanyola s’ha desplomat, de manera que des de principi d’any ha perdut ja un 17% del seu valor. El nou Govern del PP, per més que les seves accions siguin elogiades pels grans poders econòmics, ha generat tanta o més desconfiança que l’anterior. Amb les actuals polítiques econòmiques, no hi ha cap perspectiva de sortir de la crisi, ni de reduir l‘atur, ni de generar confiança en els mercats, i, per tant, tampoc de reduir els interessos que paguem pel deute acumulat.

Ho diuen les autoritats monetàries i econòmiques internacionals i ho reconeix el mateix Govern. L’únic que no acaba d’acceptar l’executiu de Rajoy és que anem a marxes forçades cap a l’abisme del qual només se’n podria sortir a través d’un rescat. Però, abans, el Govern espanyol ja té previst de fer el seu rescat o intervenció interna. Amb la complicitat del Govern de CiU, el Govern espanyol ja ha reafirmat que no pagarà el deute contret amb Catalunya, per més que ho digui l’Estatut (que ells ja donen per liquidat), i, comptant amb això i amb la resta de mesures per a asfixiar l’economia catalana, podrà procedir a la intervenció de l’economia catalana. Quin inversor no fugiria d’aquest panorama!

Les figures decoratives indecoroses no serveixen per a res

Hi ha gent que no sé si es fa el ximple o si ho és de veritat. El secretari general de la secció espanyola de l’entitat World Wildlife Fund, Juan Carlos del Olmo, segons diuen els mitjans de comunicació, ha fet arribar una carta al Rei exposant-li el malestar que ha causat l’incident de la seva cacera d’elefants, tenint en compte que el monarca és el President d’Honor de l’entitat conservacionista.

Suposo que no es deu pas pensar que ningú es creu que ell no sabia de les activitats del Rei, caçant elefants i búfals a l’Àfrica o óssos a l’Àsia. Ell, com la resta de l’organització pretesament de defensa del medi, era perfectament conscient de les activitats del seu President d’Honor; i ells saben per què li van donar aquesta presidència d’honor. El seu nom i la seva imatge era emprada com a reclam publicitari de l’empresa organitzadora dels safaris; una imatge reclam que seria impensable imaginar que fos cedida gratuïtament. I, d’altra banda, no és pas aquesta la primera vegada que el Rei és el centre de notícies més o menys escandaloses sobre les activitats cinegètiques del monarca. El que passa és que, en el seu moment, uns dirigents sense massa escrúpols ni vergonya devien pensar que, al marge de si el personatge s’ho mereixia o de si representava mínimament els ideals de l’organització, podia ser també per a ells un bon reclam ostentar la figura reial com a aval de la seva activitat.

I al Rei, que és ben conscient de la seva funció merament decorativa com a monarca, ja no li ve d’aquí prestar-se també a fer de figureta publicitària, ja sigui per a una empresa privada que organitza caceres d’animals o per a una organització que teòricament hi estaria en contra. Ell no hi està ni a favor ni en contra; com a figura decorativa es presta al que calgui sempre que li permeti continuar vivint del conte (i, en aquest cas és un conte de fades que li permet viure a cos de rei). El que passa és que quan les figures decoratives esdevenen indecoroses val més llençar-les a les escombraries.

Acatant sentències del partit minoritari

Tal com era de preveure, el Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la supressió de determinats articles del Reglament municipal d’Ús del català que consideraven la llengua pròpia de Catalunya com a llengua d’ús preferent. Era de preveure perquè en cas cas no es tracta d’un litigi jurídic, sinó estrictament polític, i de partit. Hauria estat d’ingenus esperar una sentència d’un altre signe; com a molt, es podia esperar la resolució del TC per veure quin tripijoc de paraules pseudotècniques faria servir per a justificar el seu alineament amb les tesis del Partit Popular.

I la resolució no és precisament decebedora en aquest sentit. Aquest simulacre de Tribunal al·lega que l’”ús preferent del català causaria un perjudici d’impossible reparació per al castellà”. Que què vol dir aquesta frase? Absolutament res. Tothom sap que l’ús preferent del català implica només això, que l’administració local utilitzarà normalment el català, sense que això vulgui dir que no pugui utilitzar el castellà quan se li demani. Aleshores, on és el perjudici per al castellà? I si algú considera que es un perjudici el fet que d’entrada l’administració usi el català, i que calgui demanar-ho explícitament que es vulgui que ho faci en castellà, d’això se’n diu d’”impossible reparació”? Però és igual: el Tribunal Suprem escriu això com podria haver escrit qualsevol altra bajanada, perquè el que fa no és altra cosa que la imposició d’un criteri de partit; els arguments jurídics no hi pinten res.

És per això que sobta que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, digui que espera que la sentència final que haurà de dictar el TSJC acabi essent favorable al català. No és creïble pensar que el partit canviï d’actitud en la seva croada contra la llengua catalana. I el que és preocupant és que Trias acati la resolució d’aquest TC que té una representació minoritària al Consistori barceloní a través del Partit Popular. Si no som capaços de fer front a agressions en temes relativament insignificants com aquest, com podem pretendre algun dia fer front a l’Estat per a alliberar-nos definitivament en l’exercici del dret a decidir?

Un nou Contracte per Catalunya

Un dels principals esculls per avançar cap a la independència és el sectarisme i l’esmicolament que pateix el moviment sobiranista. Tothom té dret a tenir i a defensar les seves idees, i per tant a crear noves organitzacions si creu que cap de les existents no el satisfà plenament. Però és evident que no és cap bon símptoma l’aparició constant de nova associacions i plataformes.

Ara mateix, acabo de descobrir a la xarxa una plataforma que s’autoanomena “Contracte per Catalunya”. Un nom que em recorda aquella proposta electoral que en format llibre va presentar en el seu moment l’aleshores Secretari General d’ERC, Àngel Colom. El decàleg ideològic d’aquest Contracte per Catalunya no és que aporti massa res de nou: és un plantejament independentista com el que fan molts altres grups, partits, moviments o organitzacions independentistes. Un de més. Res a dir si no fos perquè al facebook es presenta com “l’única plataforma cívica i transversal...” i acaba dient que “és l’eina definitiva per aconseguir la independència de Catalunya”. Aquest és el problema; això és el que ens perd. Aquesta absurda pretensió de ser els “únics” i, a més, l’element clau per a assolir l’objectiu de país. Desconec qui hi ha al darrer, però està clar que no podem esperar gaire res de qui es considera ser l’únic i l’imprescindible.

De fet, si avui hi ha algú que considera que cap de les organitzacions existents no li serveix per a treballar per al país, jo diria que s’ha equivocat de país. Ja sabem que si algú pretén trobar el grup ideal que s’ajusti plenament a la seva manera de pensar acabarà fent un grup unipersonal. Difícilment podrà aglutinar res qui és incapaç d’adaptar-se i de treballar amb cap de les organitzacions actuals.

Es mereixem aquesta monarquia

Formar part d’aquest Estat anomenat Espanya inclou haver de suportar una monarquia com aquesta. És lògic que els més antimonàrquics aprofitin l’ocasió per a carregar contra una monarquia que ens ofereix espectacles denigrants cada dia: pressupostos d’escàndol, administració opaca, comptes fraudulents a l’estranger, negocis tèrbols a part de les estafes vàries d’un gendre que va entendre que formar per de la família reial equivalia tenir carta blanca, corredisses mal dissimulades de faldilles, infidelitats conjugals, pràctiques de tir il•legals per a menors, i ara una indecent cacera d’elefants.

Les forces democràtiques espanyoles, que no són pas massa, han posat el crit el cel en veure que quan el país està immers en una profunda crisi, que hi ha molts ciutadans que estan travessant per una situació crítica, el reietó no té els mínims escrúpols, vergonya o dignitat i se’n va de cacera a l’Àfrica. Alguns espanyols pensen que potser ha arribat el moment d’acabat amb aquesta comèdia, però molt pocs gosen dir-ho en veu alta, i com a molt demanen una mica més de responsabilitat al monarca. El Govern encobridor d’aquesta disbauxa de la monarquia ha quedat en evidència per un accident domèstic; o com a mínim és la versió oficial, com ho era allò del cop de porta que li havia provocat un ull morat. Si li van tapar la covardia amb què es va comportar aquell 23 de febrer, com no li han d’encobrir un simple joc d’infidelitats o una cacera en temps de crisi. Els monàrquics i la monarquia esperaran que passi el temporal i, amb una mica de sort d’aquí a pocs dies o setmanes, si no apareix un nou escàndol, ja ningú recordarà l’incident.

Sincerament, ja s’ho faran. El problema per als catalans no és la monarquia espanyola, per caduca, indecent i deshonesta que sigui, sinó l’estultícia dels nostres dirigents que s’entesten a fer-nos quedar sotmesos a aquests estat de fireta que té la monarquia que es mereix. Ens mereixem nosaltres tenir aquesta classe dirigent que és incapaç de tenir un acte de dignitat i desfer-se del jou espanyol?

La crisi econòmica com a excusa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si fos dels qui creuen que com pitjor van les coses millor, hauria d’estar eufòric. Pitjor no poden anar les coses en tots els àmbits: el Govern del PP s’ha desbocat en contra de Catalunya, fonamentalment en contra de Catalunya, i no fa ni una sola passa que no tingui la motivació de laminar el nostre autogovern, discriminar i marginar la llengua catalana, o ofegar la nostra economia; el Govern de CiU no reacciona, més enllà de declaracions relativament altisonants que són desmentides minuts després per la connivència amb el suposat agressor; i tot això sota l’amenaça d’unes pèssimes perspectives econòmiques generals, enfront de les quals sembla que no tinguem recursos ni capacitat per a fer-hi res.

Potser és, en part, per això que alguns creuen que estem a les portes d’arribar a la independència, perquè la situació tan desastrosa que patim forçosament haurà de derivar cap a un esclat de la ciutadania. És cert que les adversitats i les agressions poden despertar la consciència de molta gent, tal com es deia que l’Aznar havia estat una magnífica fàbrica d’independentistes, i el descontentament actual sembla que hauria de ser més que suficient per acabar de decidir la majoria del país. Però precisament és aquesta situació econòmica general, que sembla estar fora del nostre abast, el que pot fer malbaratar l’ocasió.

Almenys aquest és l’argument que esgrimeix el Partit Popular i els seus acòlits, no ja per frenar qualsevol temptativa independentista, sinó per neutralitzar les demanades d’un tracte més just per a Catalunya. Són capaços fins i tot d’admetre la possibilitat de parlar de qualsevol tema, però, això sí, un cop hagi passat la crisi; quan tothom sap que ni abans de la crisi no volien parlar-ne ni després tampoc hi voldran saber res. Pacte fiscal? deia la vicepresidenta espanyola; ara l’únic pacte fiscal que convé a Espanya és el de controlar el dèficit dels comptes públics. I, està clar, l’ajustament econòmic es planifica per tal de collar o ofegar les autonomies, i especialment la catalana.

Les urgències econòmiques, tanmateix reals, també semblen fer forat en l’estat d’ànim del Govern català que cedeix una i altra vegada a les exigències del govern del PP. Perquè si, com admet el mateix Govern català, la situació econòmica ve agreujada pel dèficit fiscal i pels deutes i incompliments de l’Estat, no té cap sentit que continuïn fent la gara-gara amb el poder espanyol que ens asfixia i procurant posar tota mena de pedaços a partir de les receptes de l’Estat. La recepta és tota una altra, molt més radical i arriscada, però alhora molt més real i efectiva.

Perquè el tema ja no és que la política econòmica del Govern català, subordinada a l’espanyola, agreugi cada vegada més la crisi i empitjori el benestar de la majoria, sinó que actua de fre a les aspiracions nacionals i pot malbaratar una ocasió d’or per a alliberar-nos de l’Estat espanyol. Encara que sigui per una motivació diferent, la crisi econòmica és tant per a CiU com per al PP una excusa per a neutralitzar el moviment independentista, fins i tot a les seves files.

Discriminats per patriotisme

Si féssim un exercici d’imaginació, gens fàcil per cert, i ens poséssim en la situació de ser espanyols, i de sentir Madrid com la nostra capital, trobaríem notícies igualment sorprenents i que ens haurien de revoltar gairebé igual que veient-les des de la perspectiva no espanyola. Un 55’7% dels capitals estrangers invertits a l’Estat espanyol van anar a parar directament a Madrid. Un percentatge escandalós que es repeteix en tantes altres situacions, com les inversions de l’Estat en matèria de Cultura, per exemple.

Des de la perspectiva catalana és clar: l’Estat espanyol té un tracte clarament discriminatori envers Catalunya. Res de nou ni casual; forma part d’un pla preestablert per ofegar l’economia catalana, ho sabem de sobres. Però tornem al supòsit imaginari inicial: des de la perspectiva espanyola, d’un ciutadà de Sevilla, de Càceres o de Santander, aquesta mena de dades haurien de ser igualment escandaloses. Com pot ser que un Estat menyspreï tant el seu país com per a permetre tantes desigualtats? Com pot ser que les protestes per un centralisme tan desaforat siguin tan mínimes? No es tracta de tenir o no competències autonòmiques que ara mateix l’Esperanza Aguirre voldria eliminar, sinó de donar als diferents territoris i ciutadans del país un tracte tan discriminatori. De fet, deu tenir la seva part de raó des del moment que, per a molts, les competències autonòmiques no tenen cap altre sentit que el de l’eficàcia de la gestió dels serveis,

Se m’acut que també els catalans hi devem tenir una part de culpa en tot això. Una possible explicació pot ser que per part de molts espanyols, el centralisme acaparador de la capital és imprescindible per a evitar l’aparició d’altres capitals, com la catalana, és clar. Són capaços d’acceptar qualsevol discriminació si és en bé de la pàtria.

A ells també els odien

Encara no havia girat cua l’Alícia Sánchez Camacho del despatx de la vicepresidenta espanyola on, segons ella havia començat a plantejar la seva proposta de Pacte Fiscal, que ja es burlaven d’ella dient públicament que de pactes fiscals, res de res. I que tot allò que havia dit l’Alícia Sánchez Camacho en contra de les retallades de la Generalitat en matèria de sanitat i d’educació, s’ho haurà d’empassar perquè ara n’haurà de defensar de molt més dures que aquelles que ella denunciava.


Ho deia fa ben pocs dies: els espanyols no en tenen mai prou en dominar i espoliar els catalans, sinó que, en el seu esperit colonialista, han de posar en evidència i ridiculitzar els seus subjugats. I aquí no hi ha color polític que hi valgui: ho feia el PSOE i ho fa el PP. Els paper dels nacionalistes catalans és, lògicament, el de no acceptar aquest tracte vexatori i procurar alliberar-se del jou que ens imposen. En canvi, els nacionalistes espanyols de Catalunya, majoritàriament al PP i a C’s però també al PSC, tenen un paper més galdós. D’una banda, voldrien convèncer-nos de la bondat de romandre al si de l’Estat espanyol i fan tots els esforços imaginables per a justificar o dissimular els atacs dels poders de l’Estat. De l’altra, intenten guanyar-se les simpaties dels seus superiors a Madrid, amb l’esperança d’obtenir-ne algun benefici. Però, el seu paper resulta més esperpèntic quan volen presentar-se ells com a model de catalans que saben dialogar i col•laborar amb Espanya, i que se suposa que han de rebre un tracte cordial i comprensiu per part de l’imperi.

Però, no. Espanya, i en concret les classes dirigents espanyoles, odien Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de ser. Però aquest odi no es limita als sectors que defensen una personalitat pròpia sinó que els inclou, i d’una manera ben específica, a ells mateixos, als catalans que defensen el nacionalisme espanyol. Els menyspreen per ser catalans, com a tots, però també per tenir tan poc respecte per les seves pròpies arrels; seria allò tan clàssic de “Roma no paga els traïdors”. Al PP espanyol li importa ben poc deixar en ridícul l’Alícia Camacho, de la mateixa manera que el Zapatero menystenia Maragall o Montilla.

Polítiques suïcides per a una fallida final

Després d’uns anys d’incerteses i divagacions amb un Govern socialista que no va saber ni preveure ni afrontar directament la crisi, el nou Govern popular n’ha tingut prou amb tres mesos per demostrar la seva incapacitat no només per a fer-nos sortir de la crisi sinó per a dirigir un govern amb un mínim de cara i ulls. Estàvem malament, és cert; però en pocs mesos ha aconseguit empitjorar, i molt, la situació econòmica del país i sobretot la dels ciutadans. És capaç de fer-nos enyorar el Zapatero.

Costa de creure que el Govern Rajoy pensés que, aplicant les mesures que li demanava Alemanya i el Banc Central europeu, tothom l’aplaudiria i els mercats li farien confiança. Seria tant com admetre la seva més absoluta niciesa i manca de preparació tècnica; com a mínim el Ministre d’economia és un expert en especulacions vàries, fallides i engalipades múltiples. De la mateixa manera que quan es va proposar (per no dir obligar) a Grècia que acceptés un rescat, tothom sabia que era una trampa per als grecs i que de cap de les maneres no eren ells els destinataris dels diners que s’hi abocaven, també les “recomanacions” que es fan al Govern espanyol van en la mateixa direcció. El primer rescat era posar-los una soga al coll que poc temps després precisaria un segon rescat, per a acabar derivant en una fallida total. El Ministre espanyol ja comença a preparar el terreny dient que “de moment” no necessitem el rescat.

Cada vegada que el Govern espanyol emprèn una mesura per a acontentar els mercats, és a dir els financers i especuladors, se li riuen les gràcies, però immediatament se li recorda que l’esforç fet és encara insuficient. No perquè sigui realment insuficient, sinó perquè si el Govern els ha fet cas vol dir que és vulnerable; i els llops ataquen sobretot les preses més vulnerables. L’objectiu és eliminar totes les conquestes socials dels darrers trenta o quaranta anys, i posar la legislació i l’estructura dels estats a la mida dels grans poders econòmics. Si el Govern s’hi posa bé, és qüestió de pressionar-lo perquè acceleri aquestes reformes en contra del país i de la gent. I, a aquest pas, amb aquesta política suïcida, anem de pet cap a la fallida.

L’eficàcia del PPC i la Camacho, inqüestionable

Des del primer moment, el Partit Popular de Catalunya va amenaçar els catalans que volia ser decisiu en la política del país. En aquest sentit no ha pas enganyat a ningú. I s’ha de reconèixer que ha complert amb la seva paraula, comptant, això sí, amb la complicitat de CiU. Confonent el que haurien de ser funcions de partit amb les funcions pròpiament institucionals, la senyora Alicia Sánchez Camacho ja va advertir que s’erigiria com a pont entre la política catalana i el Govern espanyol.

Mariano Rajoy probablement hauria tingut un mínim d’escrúpols a l’hora d’incomplir les seves promeses electorals o de fer exactament a l’inrevés del que havia fet quan era a l’oposició. Però, un individu com el Fernández Díaz va tirar pel dret dient que allò que ells reclamaven al Govern socialista, ells tampoc ho complirien “ni en broma”. Les promeses i els compromisos són només per als imbècils que se’ls creuen. Probablement, tampoc el Ministre Montoro hauria gosat negligir una llei orgànica com és l’Estatut i no incloure en els pressupostos de l’Estat la partida obligada per llei corresponent a inversions a Catalunya; però l’Alícia Sánchez Camacho, li devia dir que no patís, que amb els catalans tot s’hi val, i més comptant amb la inexistència d’un Govern mínimament autònom. Gràcies al PPC, l’Estat s’estalviarà de pagar els deutes contrets amb Catalunya, i s’estalviarà d’incloure en els pressupostos les inversions que marca l’Estatut. Gràcies al PPC i a la Camacho, continuarem tenint un servei de rodalies deplorable, ni el metro ni el tren no arribaran a la T1 de l’aeroport del Prat, podrem allargar la concessió de les autopistes de peatge de Catalunya per a garantir la gratuïtat de les de Madrid, podrem evitar tenir una sanitat capdavantera posant-la al nivell de la mediocritat general de l’Estat, i en general el país mantindrà la seva davallada en tots els camps, i la sortida de la crisi cada vegada quedarà més lluny.

Però l’eficàcia de la Camacho, que ara ja ens amenaça amb pactar pel seu compte una nou model fiscal per acabar d’escanyar l’economia catalana, no hauria estat possible sense la complicitat i el vassallatge que li ret el Govern de CiU. Rajoy pot amenaçar de continuar retallant l’autogovern i el finançament de Catalunya perquè compta que, faci el que faci, no deixarà de tenir el suport de CiU per a aprovar els pressupostos de la Generalitat (per als pressupostos de l’Estat no els necessita per a res). El Govern farà quatre declaracions de cara a la galeria, simulant enuig i disconformitat, però tot seguit s’ajupirà en acte de submissió al Govern espanyol i a la seva delegació a Catalunya, capitanejada per l’Alícia que no és precisament la del País de les Meravelles.

L'actiu paper de l’ONU en la crisi siriana

El que no es pot pas fer és acusar de passivitat les Nacions Unides en relació a la crisi siriana. Des del primer moment, les Nacions Unides i en general les principals potències mundials van entendre que els moviments de revolta a Síria no podien ser tractats amb el mateix patró que els d’Egipte o de Líbia. En tots els casos els règims de Mubarak, de Gaddafi, com el de Bashar Al-Assad, eren règims molt ben vistos per occident, sobretot a partir del moment que aquests van acceptar obrir els seus recursos a l’explotació per part d’empreses foranes i exercir un cert contrapès a l’islamisme més radical de l’Iran.

L’acabament, però, del conflicte a Egipte primer, i a Líbia després, va posar en evidència el nivell de criminalitat, conegut i emparat fins aleshores, del règim de Bashar Al-Assad, amb l’agreujant de ser excessivament difós pels mitjans de comunicació. Rússia i Xina, que tenen molt més controlat el tema mediàtic i molts menys escrúpols a l’hora de defensar la violència contra el poble, van oposar-se a les tímides iniciatives de condemna de les Nacions Unides, i van utilitzar el recurs del veto, inexplicable en cap institució de caràcter democràtic, per tal que no prosperessin. La Lliga Àrab i les mateixes Nacions Unides van fer un simulacre d’intent negociador, amb Kofi Annan com a delegat especial. En realitat, no es tractava en cap cas d’imposar al règim terrorista d’Al-Assad la fi dels atacs contra el poble sirià, sinó de convèncer-lo que calia fer-ho amb més discreció per tal de no incomodar les anomenades democràcies occidentals civilitzades. L’objectiu era anar allargant el tema per tal de donar temps al dictador perquè pogués aniquilar els seus opositors.

El cinisme va arribar al seu punt àlgid quan es va acordar donar un termini al Govern sirià perquè cessessin els atacs contra la població amb artilleria pesada; calia fer-ho, en tot cas, amb les armes convencionals, més dissimuladament, i de tota manera se li donava fins avui dimarts perquè completés la tasca de liquidació de l’oposició democràtica. I, de fet, ja estava pactat que el Govern sirià trobaria qualsevol excusa per a no haver de complir ni tan sols el compromís de no bombardejar les poblacions rebels. De cap de les maners es pot acusar les Nacions Unides de passivitat en tot aquest afer; l’ONU ha estat còmplice i encobridor actiu dels crims del règim terrorista d’Al-Assad

Lula da Silva, un Premi Internacional Catalunya molt oportú

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi ha premis que s’atorguen en funció d’uns mèrits més o menys objectius: uns èxits esportius, una trajectòria artística, l’assoliment d’una determinada fita... Però n’hi ha d’altres que tenen més una connotació ideològica o una valoració més subjectiva. És el cas del Premi Internacional Catalunya que està destinat a “persones que han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món”; i, naturalment, els valors no sempre seran els mateixos per a tothom.

Enguany, en la seva XXIVa edició, el guardó ha estat per a l’expresident del Brasil Luiz Inácio Lula Da Silva. Em sembla una decisió prou encertada des de tots els punts de vista. Llula de Silva, que es vantava ell mateix de ser un President que sense títols universitaris havia creat més universitats que cap altre dels seus predecessors, ha fet possible un miracle econòmic al Brasil, convertint aquest país en una potència emergent. I ha passat al capdavant de molts altres països que fins fa poc se’l miraven amb la prepotència amb què el món occidental acostuma a mirar-se els països subdesenvolupats. El país és immens, en territori, en diversitat de pobles, i en desigualtats i mancances forjades al llarg de la seva història, i per tant són encara moltes les assignatures pendents en tots els àmbits. Però ha fet un pas de gegant, impensable fa poc només una dècada.

Curiosa, però, la justificació que en fa el mateix jurat, ja que molts dels mèrits que li atribueix serien obvietats (com ara l’honradesa, el no dogmatisme, el tenir criteri propi, i sobretot el fet de treballar per afavorir la majoria i per aixecar el seu país..), si no fos perquè resulten realment insòlites en el món de la política.

Però encara resulta més curiosa és la defensa que n’ha fet el President de la Generalitat, Artur Mas. Curiosa, en aquest cas, perquè li atribueix uns mèrits que són exactament el contrari del que està fent ell (ell i la resta de governs conservadors d’Europa). Per exemple, diu que Lula ha estat premiat “per la seva política al servei d’un creixement econòmic just”, quan aquí (llegeiu Catalunya Estat espanyol, Europa) s’està fent una política al servei dels grans poders econòmics i en detriment d’un creixement econòmic just. Diu el President Mas que “ha posat el seu país, el Brasil, al capdavant de la globalització, creant una classe mitjana i afavorint un repartiment més just de la riquesa i de les oportunitats”, quan aquí el que estem fent és anar cap a la liquidació d’aquesta classe mitjana i propiciar un repartiment més injust i més desigual de la riquesa. El president també ha explicat que el guardó ha estat “pel seu peculiar tarannà personal, des del qual ha estat capaç d’afrontar-se amb imaginació i molt coratge a la pobresa i a la desigualtat”, quan aquí, sense cap mena de tarannà i criteri personal hem posat la política al servei dels grans interessos econòmics, sabent que això comporta més pobresa, més atur, més precarietat, més inseguretat, menys drets socials, i per tant també més deute públic.

El President de la Generalitat encara hi podia haver afegit que el creixement econòmic del Brasil va ser possible perquè el seu President va saber enfrontar-se amb el FMI i no va fer cas de les seves recomanacions, cosa per la qual va ser molt criticat al principi, està clar. Podia haver dit que, com ha demostrat Lula da Silva, i els dirigents d’algun altre país com ara Islàndia, no és cert que no hi hagi cap més opció per a sortir de la crisi que la que ens obliguen els mercats financers. De fet, amb les actuals polítiques econòmiques estem abocats a anar rodolant pendent avall fins a la fallida final, si no reaccionem a temps.

Benvingut el Premi Internacional Catalunya per a l’expresident brasiler Lula da Silva. No sé si la seva malaltia li permetrà acudir a la rebre el guardó, però no cal que esperem escoltar les seves paraules: podem directament prendre bona nota de com es pot sortir de la crisi si el qui comanda l’economia del país és capaç de no seguir els dictats dels qui han generat la crisi, i només estan obsessionats perquè siguem els ciutadans els qui paguem les conseqüències de la seva mala gestió.

Per què no es detenen els violents?

Ho deia dies enrere. Les imatges que tots vam poder veure per la televisió eren prou nítides i precises; hi queden perfectament identificats els individus que provocaven estralls indiscriminadament. Per això, era bastant unànime el clam perquè es castiguin aquesta mena de delinqüents, fins i tot es condemnaven els fets des de posicions d’esquerres, perquè era evident que no es tractava d’elements antisistema sinó de simples delinqüents que s’aprofitaven de la situació i que, al capdavall, anaven en contra dels objectius de la vaga general.

A ningú va sorprendre, doncs, el nombre de detencions. Ben al contrari, el que sorprèn és que moltes de les cares visibles, i perfectament identificades com a autors del trencament i saqueig de botigues i de destrosses del mobiliari urbà, no figuren entre les persones detingudes. I, no deu ser pas per casualitat, que els qui han ingressat a la presó després d’haver declarat davant del jutge són precisament persones que no van participar en els aldarulls violents de la tarda sinó en els piquets de vaga del matí. Per això, fa molta por la proposta del Govern espanyol d’equiparar aquesta violència urbana amb l’anomenat terrorisme de baixa intensitat; perquè hi ha el convenciment que no es vol anar contra els violents sinó contra els moviments alternatius i de protesta. Amb l’actual legislació, si els autors dels aldarulls i de les destrosses del dia de la vaga són al carrer és única i estrictament per la voluntat expressa dels cossos de seguretat que no els han detingut, tenint proves evident de la seva responsabilitat en els fets, o per la decisió arbitrària d’una Justícia que escull les víctimes en funció de la ideologia política i no de la gravetat dels delictes comesos.

Hem vist massa vegades com els jutges absolien actes d’evident i injustificable violència gratuïta dels cossos de seguretat; com des dels poders polítics es justificava la barbàrie perfectament caricaturitzada per un Programa televisiu com Polònia, quan mostrava una policia embogida per apallissar adolescents; com gossos enfollits, amagats sota un casc, s’acarnissaven contra manifestants contra els quals no tenien res a imputar-los i per tant no pretenien detenir-los... Amb la mateixa contundència que podem condemnar els actes de violència gratuïta, que no tenen res a veure ni tan sols amb els moviments alternatius, condemnem aquest sistema polític, policial i judicial que utilitza igualment la violència al seu arbitri.

Invertir a Argentina és la bicoca?

El Govern d’Argentina sembla disposat a posar fre a l’espoli de l’empresa REPSOL sobre els seus recursos. D’entrada, pretén que una part dels beneficis obtinguts amb la seva activitat en terres argentines reverteixin al país en forma de noves inversions. Ja veurem si se’n sortirà la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, perquè aquestes corporacions estan molt acostumades a espoliar sense miraments, i en tot cas amb una petita quota de corrupció al polític de torn.

El sistema tradicional de les inversions als països subdesenvolupats, o en vies de desenvolupament, el podríem resumir de la següent manera. Les grans corporacions, aprofitant que un d’aquests Estats no té mitjans per a explotar els propis recursos naturals o per a crear les seves indústries i en canvi té necessitat d’oferir llocs de treball a la seva gent i d’obtenir uns mínims beneficis (això sense comptar amb els dirigents locals que es venen directament en benefici propi), imposen les seves condicions. D’entrada, aquestes companyies no només reben l’aval de l’Estat que les “acull” sinó que és la mateixa banca local la que fa el primer crèdit per a iniciar l’explotació, de manera que en realitat l’empresa estrangera no ha portat inversió real de fora cap al país, sinó que s’ha servit del seus mateixos recursos, que probablement aquesta banca haurà hagut de sostreure d’altres possibles inversions al país. Tractant-se de grans corporacions, amb capacitat d’influència sobre altres grups i institucions internacionals, imposen unes condicions molt avantatjoses, com ara en temes laborals, no haver de tenir en compte el respecte pel medi ambient, infraestructures a càrrec de l’Estat, garantia de seguretat per evitar protestes veïnals o dels treballadors, etc. I, a sobre, se’ls concedeix un sistema de gaire bé immunitat fiscal, de manera que poden treure del país pràcticament lliures d’impostos els seus beneficis.

Si la inversió no resultés exitosa, la companyia abandona i és l’Estat qui n’ha d’assumir les pèrdues. Però si hi ha beneficis aquests són majoritàriament per a l’empresa que els pot treure del país; en realitat, no hi haurà hagut injecció de capitals, sinó fuga. L’exigència del Govern argentí amb la companyia REPSOL és de mínims, i encara sense garanties de sortir-se’n. I tot i així, de ben segur que la multinacional trobarà la manera d’evadir els seus compromisos amb el país que li ha permès fer tants beneficis. Si no pot subornar els polítics, com acostuma a ser habitual, ja s’empescarà qualsevol mètode d’enginyeria financera i fiscal per a camuflar els seus beneficis.

Grans per a fer què?

És curiós que fins i tot experts en temes d’economia, quan parlen del procés de fusions de caixes i d’entitats bancàries, ho fan en termes gaire bé infantils, com si es tractés d’una competició per veure quina serà al final l’entitat més gran. Vist així, el BBVA va guanyar la partida al Santander en comprar UNNIM, i ara ha estat Caixabank la que ha passat a liderar aquesta mena de cursa en absorvir Banca Cívica. Hom diria que es tracta d’una mena de joc, sense considerar altres aspectes més rellevants del paper de la banca en un país.


Al mateix temps, la petita Caixa d’Enginyers presentava aquests dies el seu balanç del 2011. Ha augmentat els seus beneficis en més d’un 5% respecte a l’any anterior, tot i haver incrementat la provisió creditícia, i manté una de les quotes de morositat més baixes de l’Estat; tot plegat li permet complir perfectament amb els coeficients de solvència que marca la normativa nacional i l’europea, alhora que ha pogut incrementar en un 20% l’aportació a l’obra social. Una situació relativament semblant a la que tenia, per exemple, Caixa de Manresa abans de cometre l’estupidesa d’autoliquidar-se entrant en el joc de les fusions. I és que la rendibilitat i la solvència d’una entitat financera, igual que la d’una empresa o d’un país, no depèn només ni fonamentalment del seu tamany. Hi ha petites entitats, petites empreses o petits països que són altament viables i rendibles. En el cas de Caixabank, per exemple, des de fa temps més aviat utilitza fons dels catalans per a invertir i donar suport a empreses foranes que no pas aprofita la seva expansió per atreure capital forà per a projectes de país.

No dubto que els directius de l’entitat poden treure extraordinaris beneficis particulars d’aquest procés d’absorcions i d’expansió. El que no està tan clar és que de tot plegat se’n beneficiïn ni els clients de la Caixa ni la seva Obra Social. En tot cas, el servei que l’entitat pot fer al país, i que és imprescindible per al país, no depèn del pes que l’entitat tingui al conjunt de l’Estat, sinó de la seva fortalesa i la seva voluntat de ser una entitat al servei de Catalunya.

Se’ls ha fet la llum o repapiegen

L’ex Consellera de Salut Marina Geli ja deu donar per acabada la seva carrera política, si fem cas de les seves darreres declaracions. “Jo defenso que Catalunya té vocació d'Estat i és una nació. Això ja no és discutible. I crec que el PSC ha d'admetre que Catalunya té vocació d'Estat”. Sembla que vulgui emular el President Pujol, que no s’havia adonat de la pantomima que estava representant com a mini president d’una Generalitat subjugada i ofegada per Madrid, fins que ha deixat de ser-ho. Quelcom de semblant feia el també ex Conseller Castells en afirmar que “una Catalunya independent és viable”.

Però, què els agafa a tots els ex que de cop i volta descobreixen allò que ells sempre havien negat i que amb tanta insistència se’ls volia fer veure? Quan tenien els ressorts de l’administració, que coneixien de primera mà i amb tots els detalls, la situació real del país, amb tots els entrebancs i paranys que ens posaven des de Madrid, ells semblaven complaguts amb una situació de dependència i insistien en un absurd, utòpic i ridícul encaix de Catalunya a Espanya. Un encaix que no era volgut, deliberadament, per Espanya, és clar. Era llavors quan podien haver exercit el lideratge que s’espera d’un polític, i haver conduït el país cap al seu alliberament; de ben segur que la població els hauria seguit a ulls clucs. Però, no. Llavors van callar i van col•laborar amb l’espoli, actuant de fre a les aspiracions de la societat catalana; llavors, amb el cul ben agafat a la cadira, tot eren justificacions i promeses d’avançar cap enlloc.

Algú dirà allò de “val més tard que mai”, o “ja era hora que se n’adonessin”. Altres voldran veure en aquestes conversions tardanes a l’independentisme un senyal que ens estem acostant a la victòria final. Potser, sí. Però, no ho oblidem, l’argumentació dels espanyols serà tota una altra: la Geli, com en Castells o en Pujol, ja jubilats, repapiegen.

Uns pressupostos per a Espanya

La presentació dels pressupostos generals de l’Estat no ha estat cap sorpresa per a Catalunya. Absolutament tothom sabia que en aquests pressupostos ni tan sols s’inclourien els deutes que l’Estat té amb Catalunya; en els dels Governs socialistes, a vegades s’incloïen aquestes partides, però després no eren liquidades, tal com feia també amb les inversions que les pressupostava però després no les executava. És la diferència entre populars i socialistes espanyols.

El Partit Popular, tot un exemple de corrupció i de deshonestat, havia reclamat al Govern de Zapatero que pagués el deute derivat de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Però tan bon punt van haver guanyat les eleccions, els mateixos que hi havien votat a favor, com el ministre Fernández Díaz, ja van dir que “ni en broma”. Un indicador de la seva baixesa i indignitat. Per tant, estava cantat que una vegada més es passarien pel forro l’Estatut i els compromisos. S’ha de creure que quan Duran i Lleida afirmava estar convençut que el Partit Popular pagaria aquest deute (no pas tot el deute, naturalment) ho deia en broma o en un estat que no li permetria posar-se al volant. Difícilment, cap persona que estigui en els seus cabals podia arribar a pensar que en els pressupostos de l’Estat s’inclogués cap partida per a satisfer, ni que fos en part, els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya, i que evidentment no està disposat a pagar.

En qualsevol comptabilitat, els deutes pendents de cobrar s’inclouen en el capítol d’actius, mentre que els que s’han de pagar formen part del passiu. Els comptes, doncs, serien molt diferents tant per a Catalunya com per a Espanya. El que passa és que el deute de l’Estat envers Catalunya, des d’aquí hauríem de considerar-lo com un valor escombraria. S’ha de ser força imbècil per continuar confiant, pactant o col•laborant, amb qui ens estafa de forma permanent.

Madrid ens tracta tal com ens mereixem

Ahir, el Govern espanyol constatava la bona marxa dels seus plans de millora de rodalies de Madrid i de Barcelona: uns quants milers de milions invertits per a connectar l’aeroport de Barajas i les principals poblacions de l’entorn amb la capital espanyola; mentre que a les rodalies de Barcelona no s’ha invertit ni un 6% del promès (un percentatge relativament alt per ser una promesa del Govern espanyol), i les línies cauen a trossos. Ambdós plans de millora es van projectar alhora, i s’estant executant alhora d’acord amb els objectius dels diferents governs socialistes i populars.

És el resultat d’un treball conscient i deliberat dels socialistes i populars catalans, els mateixos que s’oposen frontalment al concert econòmic o a qualsevol altra fórmula de finançament que permeti a Catalunya gestionar els seus recursos i que doti el país dels mitjans per a garantir un ensenyament, una sanitat i uns serveis públics de qualitat. És cert que això s’ha fet amb la connivència de la resta dels components del tripartit i de CiU, perquè no s’hi han oposat com calia i, fins i tot, han tingut el desvergonyiment de simular sorpresa i enuig pel tracte donat a Catalunya. La notícia d’ahir no era cap notícia: s’ha complert tot tal com estava previst, amb la planificació deliberada dels uns i la complicitat dels altres. És el preu de formar part d’Espanya, d’una Espanya que ens odia i que vol aniquilar-nos també econòmicament.

Està clar que sempre hi ha aquella mena de voltors a qui no fa res justificar i col•laborar amb l’espoli i la destrucció del país a canvi d’un ministeri, d’una secretaria general o del lideratge de la secció regional del partit. Anem de cap a l’abisme; ja ho sabem que és degut a les agressions incessants dels diferents governs espanyols, però també amb la complicitat imprescindible dels qui encara s’obstinen a evitar que siguem un país lliure i, per tant, pròsper. Al capdavall, Madrid ens tracta tal com ens mereixem.

Amnistia fiscal, prova de deshonestedat

Està ben clar que la majoria (*) dels partits polítics tenen el ple convenciment que la gent és entre imbècil i idiota. O com a mínim ells ens tracten talment com si fóssim així. Compten, això sí, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que no gosen dir les coses pel seu nom i, com a molt, deixen anar una lleu sospita d’un “procedir poc coherent”, enlloc de tractar-los tal com es mereixen, és a dir com a escòria indigna de representar ningú, com a bandarres que s’aprofiten de tot i de tothom.

Ja sabem que les lleis estan fetes a consciència per tal de facilitar que les grans fortunes i els grans poders econòmics puguin fer tota mena de trampes i de fraus, evadir capitals, eludir hisenda o coaccionar els poders públics perquè legislin al seu favor. Però aquesta mena de llops no en tenen mai prou, i a més del frau permanent que els facilita la legislació (ells en diuen enginyeria financera i tributària) no s’estan de fer un sobrefrau, aquest ja al marge de la llei, però comptant també amb la complicitat dels poders polítics que en fan la vista grossa. S’han fet càlculs prou precisos sobre l’import de les fortunes que es mantenen a l’ombra, sense tributar, com a diner negre: una xifra més que suficient com per a donar per acabada la crisi del deute. En veu baixa, però, ja diuen que tampoc s’hi poden posar massa estrictes perquè hi ha el risc que les mesures antifrau propiciïn una fugida encara més gran de capitals.

Al marge d’aquesta corrupció institucionalitzada, hi ha la manca d’escrúpols, d’honestedat i de vergonya de la majoria dels polítics. Quan el PSOE va fer la seva proposta d’Amnistia fiscal, la reacció del Partit Popular va ser furibunda. Mariano Rajoy la va qualificar d’”ocurrencia” que el Partit Popular mai no recolzaria. I la Dolores Cospedal va ser més explícita i la va qualificar d’”impresentable”, “injusta” i “antisocial”; és la mateixa Cospedal que ara diu que “es buena para todos los ciudadanos”. I, està clar, el PSOE fa exactament a l’inrevés: allò que ells van defensar i posar en pràctica ara ho consideren un disbarat. No hi ha vergonya ni dignitat; això és escòria en estat pur, gent infecta sense principis posats a la política únicament per a l’enriquiment personal, i dels seus amics.

(*) Com que ja sé que hi haurà algú qui dirà que no tots els partits ni tots els polítics són iguals, deixem-ho amb “la majoria”, sempre que no resulti llavors que tothom vol formar part de la minoria que se n’escapa.

La llibertat no es pidola, es pren

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Sembla la cançó de l’enfadós. Cada dos per tres sentim el Govern català planyent-se dels incompliments i de les agressions del Govern espanyol: tant se val que sigui en temes de llengua i cultura, d’inversions i serveis, de desacatament de sentències judicials o simplement d’impagament de deutes pendents. Aquesta setmana el Parlament de Catalunya fins i tot ha aprovat una insòlita moció en què reclama els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya per diversos conceptes, o una altra en què es reclama que el Govern espanyol acati la sentència del Suprem sobre la territorialització del 0’7% de l’IRPF per a despeses socials.

Resulta insòlit que un Parlament aprovi la reclamació d’un deute o el compliment d’una sentència judicial. Quan el Govern espanyol aprova mesures per a sancionar aquelles administracions que s’excedeixin en la despesa, hauria d’incloure-hi també aquelles altres que no compleixen amb els seus compromisos, i més quan aquests vénen obligats per llei. Però, no. El Partit Popular i el PSOE, en un exercici de cinisme i deshonestedat, es mostren tan radicalment contraris al compliment de les sentències favorables a Catalunya com radicalment rabiosos quan algú no vol complir les que ens perjudiquen.

Però, bé. Tot això ja no ens pot venir de nou, perquè ve de molt lluny; fins i tot el Govern de Montilla es queixava dels incompliments del Govern espanyol, aleshores companys seus de partit. El problema és que estem exactament igual: continuem queixant-nos, picant de peus i fent inútils mocions de reclamació de deutes. No pot ser que els nostres governants ens reconeguin que aquesta asfíxia econòmica ens portarà a la ruïna, que farà inviable la sortida de la crisi, i al capdavall es limitin a assumir el paper de víctima.

Ja començaria a ser hora que ens deixéssim de bajanades, de fer veure que quedem sorpresos pels incompliments del Govern espanyol quan aquest ho fa a consciència com una estratègia planificada per a ofegar-nos. El Govern espanyol no enganya ningú; tothom sap quina serà la seva actuació d’hostilitat envers Catalunya. Ningú es pot fer l’ofès. Sabent el que sabem, i havent patit el que hem patit, ja no hi ha gaire més espai per al dubte. O els fem el joc, col•laborant obertament amb l’espoli i les agressions contra Catalunya o intentant pactar que les agressions siguin menys dues, o ens hi enfrontem obertament.

La llibertat, com el respecte, no es pidola; es pren.

Només ens desmarquem de la violència?

Parlava l’altre dia del fet que hi ha grups violents que s’emparen en la religió, ara l’islamisme com temps enrere era el catolicisme, dels quals es vol desmarcar la jerarquia i el conjunt majoritari de la religió però sense condemnar-lo i desqualificar-lo amb la contundència que caldria. Els crims de Tolosa, per exemple, atribuïts a algú que s’excusava en l’islamisme hauria d’haver rebut la condemna més unànime i contundent dels imams, acusant-lo justament d’actuar amb hostilitat i menyspreu envers l’Alcorà i la religió islàmica.

Quelcom de semblant passa aquí amb els grups violents que aprofiten les jornades de protesta, com la de la vaga general de dijous. No es tracta només que els organitzadors de les mobilitzacions se’n desmarquin i se’n desentenguin; no és que aquests grups violents utilitzin mètodes que no poden compartir els sindicats, sinó que són gent tant o més hostils a les reivindicacions dels treballadors com ho poden ser les mesures del Govern. Suposo que hi deu haver de tot, però fonamentalment hi ha vulgars delinqüents que aprofiten les manifestacions, com els carteristes poden aprofitar les aglomeracions del metro i d’un mercat; en alguns casos, hem vist que eren membres dels cossos i forces de seguretat infiltrats amb la intenció de boicotejar i desqualificar la legítima protesta; en d’altres poden ser elements ultres que ho fan amb la mateixa intenció, encara que al marge del poder institucionalitzat; en cap cas es pot pensar que puguin ser grups antisistema, quan es dediquen a destrossar mobiliari urbà i saquejar comerços, sense tocar els grans poders econòmics; i hauria la possibilitat d’algun descerebrat com els qui van tirar un artefacte en un taller, o algun altre amb ànim de gresca sense parar esment de quines són les seves víctimes... No se m’acuden gaire més possibilitats, la veritat.

Hi ha un altre element a tenir en compte. Hi ha imatges més que suficients per a identificar i localitzar cada un dels violents. No hi haurà cap problema, doncs, per a posar-los a tots en evidència i fer-los pagar els danys provocats; una altra cosa és que, com en d’altres ocasions, potser no interessarà esclarir qui i per què aquests grups actuen i reincideixen sempre amb absoluta impunitat. Les organitzacions socials haurien de ser les primers interessades en acabar amb aquesta xacra que tant de mal fa a les seves mobilitzacions.

Més inútil que tirar aigua a mar

Dimecres, el Parlament de Catalunya va fer una altra d’aquelles accions testimonials que no serveixen per a res i que més aviat són l’excusa per a fer veure que ja s’ha fet alguna cosa. Els partits catalans es van posar d’acord per exigir que l’Estat pagui el que deu a Catalunya. Naturalment, els partits espanyols van considerar absurd que es pretengui que l’Estat compleixi amb els seus compromisos o que compleixi les lleis.

És el mateix que va passar quan es va aprovar la moció que pretenia reclamar que l’Estat compleixi la sentència del Tribunal Suprem sobre la territorialització del 0,7% de l'IRPF que es destina a finalitats socials. En aquest cas, el PSC també va fer pinya amb els espanyols considerant inacceptable pretendre que l’Estat acati una sentència que, d’alguna manera, podria beneficiar Catalunya. La Justícia espanyola no està feta per això, i per tant no té cap conseqüència real el fet d’incomplir i no acatar aquestes sentències favorables a Catalunya. No se m’acudeixen adjectius per a qualificar aquesta mena de situacions: surrealisme, absurditat, imbecil•litat, esquizofrènia, esperpèntic, despropòsit, irracionalitat... o simplement una solemne ximpleria. Què carai hem d’anar a reclamar nosaltres a l’Estat espanyol? L’Estat espanyol, per definició i per principis constitucionals és un Estat hostil a Catalunya: molt a pesar d’alguns, ara ja no s’estila bombardejar-nos de tant en tant, però entra dins de la seva més absoluta normalitat combatre Catalunya per tots els mitjans, i en tots els àmbits: la llengua, la cultura, l’economia, els serveis públics...

Des del moment que hi ha qui defensa continuar pertanyent a aquest Estat hostil, o que no gosa fer cap pas per a alliberar-nos-en, hem de comptar amb les conseqüències. L’Estat fa les seves lleis i les incompleix al seu arbitri, en funció dels seus interessos, gaire bé sempre contraposats als nostres. I si algú ens ve dient que espera que un Govern espanyol compleixi amb els seus compromisos de fer quelcom per al país, o és que s’ha venut l’enteniment, que és un ximple irrecuperable, o que és un col•laborador descarat de les agressions que patim els catalans. Els nostres diputats no es guanyen el sou si no saben fer res més que aprovar mocions per a reclamar a l’Estat pagui el que deu o compleixi les lleis; és més inútil que tirar aigua a mar.

Massa motius per a una sola vaga

Demà, tal com havia anunciat Mariano Rajoy, hi haurà vaga general. Ha tingut la gentilesa de deixar que fossin els sindicats els qui en fixessin la data, però ell ja ho tenia previst des del moment que va planejar tot el seguit de mesures per a fer pagar als treballadors la crisi i els errors de la banca i de les seves polítiques especulatives. Si Rajoy ja entenia que hi havia d’haver vaga general, els sindicats no tenien altra opció que convocar-la.

Però, no ens enganyem. El procés de desmantellament de l’estat del benestar, de liquidació dels drets laborals i de les conquestes socials dels darrers decennis, no és pas cap novetat d’aquest any. Ja en fa una bona colla que, davant la impotència de les organitzacions socials i a voltes amb la seva complicitat, anem fent passes enrere. Les polítiques, sense distinció de si els governants ostenten una etiqueta més o menys conservadora o progressista (ja no goso parlar d’esquerres), les marquen els dirigents de les grans corporacions bancàries i grups econòmics, sovint anomenats eufemísticament com “els mercats”. De fet, per poques concessions que hagués fet el Govern espanyol, els sindicats haurien donat el seu vist-i-plau a la reforma laboral, com ja ho han fet amb anteriors reformes. Però la dreta ara se sent valenta; ha entès que la crisi ha estat la gran troballa que li permet tenir tenallada la població en general, a la qual han fet creure fins i tot que la crisi ha estat motivada per haver estirat més el braç que la màniga. Tan valenta que pot tenir la fatxenderia d’anticipar-se a anunciar la vaga general.

No són pas estúpids. Ja saben que les seves polítiques econòmiques serviran per a crear més atur, més inseguretat, més precarietat... i, per tant, menys consum, més crisi, menys recaptació per a les arques públiques que al seu torn patiran més dèficit i més endeutament. I aquí torna a començar la roda fins arribar a la fallida total. Ja ho saben tot això; no cal que els fem una vaga perquè se n’assabentin. Ells aprofitaran la situació de crisi, que mantindran i aprofundiran encara més, per adaptar la legislació i totes les estructures econòmiques i socials d’acord amb els seus interessos. La vaga no els farà ni pessigolles. Ells faran com el President Sirià que, un cop liquidada l’oposició (aquí cal entendre que la liquidació només és de drets i prestacions socials), és possible que fins i tot s’avinguin a negociar la fi de les agressions.

Tots els pals són vàlids per als unionistes

El procés sobiranista escocès segueix el seu camí. I, tot i que surt amb l’avantatge que no tenim nosaltres de tenir al davant un Estat democràtic que admet el dret dels escocesos a decidir el seu futur, ningú dubta que el camí tampoc serà fàcil. Des de Londres i des de les opcions unionistes sorgiran tota mena d’entrebancs per a fer descarrilar el procés, per ajornar-lo o per desvirtuar-lo. I els recursos dels unionistes poden ser tan dispars com forassenyats; tot s’hi val per impedir la llibertat d’Escòcia.

Ja va començar el Govern de Londres amb propostes tan maniquees i manipuladores com la de pretendre que el referèndum es fes tot seguit, en un termini prou breu com perquè no hi hagués temps de preparar-lo degudament, cosa que el podria fer fracassar, la seva veritable intenció. Curiosament, ben a l’inrevés del que aquí proposen grups independentistes quan reclamen una consulta sobiranista de forma immediata. Al mateix temps, el Govern de Cameron també reclamava que la consulta fos tan simple com Independència sí o Independència no, en lloc de donar una tercera opció intermèdia d’incrementar el nivell d’autogovern com podria proposar Salmond. Un plantejament que aquí també diferiria, perquè el fet de posar-hi una tercera opció restaria moltes possibilitats d’obtenir un resultat favorable a la independència. Però ara ha sortit un nou front per a posar entrebancs al referèndum escocès: els liberaldemòcrates plantegen que també s’ha de donar el dret a decidir a les Illes Shetland i a les Òrcades, al nord d’Escòcia. El plantejament dels liberaldemocràtes és tan fal•laç com les propostes de Cameron; ells no tenen cap interès en què aquestes illes puguin decidir el seu futur, i de fet hi estarien igualment en contra si ho haguessin presentat al marge de la iniciativa escocesa, sinó que pensen que pot ser una fórmula per a complicar el procés fins a fer-lo inviable.

Tampoc és tan diferent de la proposta que en alguna ocasió havien exposat els populars bascos amb l’amenaça de reclamar la secessió d’Àlaba, on ells acostumen a tenir majoria, de la resta del País Basc. O el secessionisme lingüístic que prediquen els espanyolistes, només com a arma per a combatre la llengua catalana, ja sigui al País valencià, a les Illes o a la Franja de ponent, on després neguen i ataquen igualment la llengua pròpia. I és que els imperialistes, abans de reconèixer l’alliberament d’algun dels seus dominis prefereixen triturar-lo, tant per a fer inviable la seva emancipació com per a rematar-lo un cop afeblit com per a retenir, com a mal menor, una part d’aquests dominis.

Qui dóna la centralitat?

Els dirigents de CDC es poden trobar immersos en una espiral sobiranista que ni ells mateixos puguin controlar. En una enquesta entre els dos mil assistents al Congrés de Reus donava un percentatge de més del 70% de partidaris de la independència plena, i el percentatge dels qui en un referèndum votarien que sí superava el 90%. Per tant, la seva declaració independentista, que no figurava en la ponència política inicial, és una conseqüència no tant de l’estratègia de la direcció com de la dinàmica de la societat catalana que també ha impregnat la militància convergent.

Per això, l’Artur Mas, davant de la cridòria dels congressistes a favor de la Independència, sense eufemismes ni mitges tintes, alertava a la nova direcció que no perdés la centralitat política. I on és aquesta centralitat? Potser hom la pot descobrir mirant la reacció de la resta formacions polítiques. Als dos extrems, trobaríem tant els qui s’escandalitzen perquè no es poden ni imaginar un trencament de l’Espanya franquista, aquella que havia de ser una i no cinquanta-una, com trobaríem també els qui consideren que les noves proclames convergents són una farsa o una trampa. És allò de l’independentisme de cap de setmana; perquè els dies laborables es pacta amb el nacionalisme espanyol. Tan fàcil és retreure a CDC la contradicció de pactar amb els populars i alhora reclamar un Estat propi, com ho és blasmar els populars perquè estan apuntalant un Govern que pot acabar portant el país cap a la independència.

No els fan cap mal, als sobiranistes convergents, les crítiques desaforades de l’independentisme més combatiu, perquè les seves crítiques són les que centren el propi discurs i contraresten les envestides dels populars. Si no hi fossin, potser algú les hauria d’inventar. És allò que deia Jordi Pujol quan era a la Plaça de Sant Jaume, que les protestes que li adreçaven a diari a les portes de Palau eren una prova de l’exercici del poder. La centralitat convergent, a part d’adequar-se a la realitat social de Catalunya, la donen el conjunt de les forces polítiques del país.

Del sí, però no, al no, però sí

Suposo que cadascú pot fer la lectura que vulgui del darrer Congrés de CDC, però en qualsevol cas és evident que el partit liderat per Artur Mas ha fet un pas més, en la línia del que és la tendència general del país. Tots els intents per a convèncer els espanyols que els catalans voldríem (o com a mínim ho volia fins ara la classe dirigent del país) quedar-nos a Espanya, i només demanàvem ser respectats i no agredits tan brutalment, han fracassat. Ells només ens accepten si renunciem a ser nosaltres mateixos, si ens fem l’harakiri, si renunciem a la nostra llengua i posem a la seva disposició els nostres recursos.

Als dirigents de CDC ja els anava bé una situació d’una certa dependència, que els permetés gestionar còmodament una petita part del pastís. Però els espanyols no s’hi avenen. No s’ha pas de ser nacionalista per veure que no podem ser cornuts i pagar el beure, o com a mínim que cal posar-hi alguns topalls i alguns terminis; però ells cada vegada s’envalentonen més. Fins i tot ex dirigents del Partit Popular català, que ja no hi tenen responsabilitats ni aspiren a viure de la bicoca, comencen a dir que, així, la independència es convertirà en l’única sortida possible, en un destí inevitable. Mentre el plenari del congrés convergent votava a favor de treballar per assolir les estructures d’un Estat propi, Mas els arengava a no perdre la centralitat. És més o menys el que han fet els congressistes convergents: apostar per no quedar-se al marge d’un corrent sobiranista que sembla imparable, que ells mateixos xifraven en més d’un 70% de la seva militància. No apostar, avui, per la plena sobirania, que vol dir anar cap a l’Estat propi, amb tot el que implica tenir un Estat propi al sí de la Unió europea, era perdre aquesta centralitat que predicava el President.

Ara, des de la resta de formacions polítiques podran fer totes les cabrioles que vulguin. Hi haurà qui s’esquinçarà les vestidures per considerar que així difícilment podran atorgar a Mas el títol d’”Español del Año”. Alguns fins i tot formularan la tesi contrària a la que formulen molts nacionalistes: quina contradicció la dels populars, que sostenen un govern que vol portar el país cap a la independència! Però també hi haurà qui preferirà optar per la incredulitat, i assegurar que tot aquest congrés respon al nacionalisme de cap de setmana que s’esvaeix a primera hora del dilluns. Personalment, penso que benvinguts al club dels qui estem per un Estat propi!

Amb les seves lleis sempre tenim les de perdre

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Cada vegada que CiU fa una concessió al PP, perquè prefereix l’opció conservadora a l’opció nacional, els populars li responen amb una nova amenaça contra la llengua, contra els interessos econòmics del país, contra la ja migrada capacitat d’autogovern... O potser és a l’inrevés, i és a cada nova agressió que CiU respon fent noves concessions? Tant se val.

Al regal que els convergents han fet al Partit Popular en el tema de la CCMA, el nacionalisme espanyol hi ha respost apostant pel corredor central en detriment del mediterrani, amenaçant d’anul•lar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, de forçar l’eliminació de municipis petits i sobretot posant en qüestió la possibilitat que el Govern català convoqui una consulta popular sobre el pacte fiscal.

Bàsicament, jo diria que hi ha dos errors de plantejament. D’una banda, el de pensar que mirant d’acontentar l’enemic, de fer-li favors gratuïtament, amansarem la fera; és cert que nosaltres, a vegades, no tenim massa clar cap on anem, però ells ho tenen claríssim i actuen amb una absoluta i premeditada fredor fidels al seu objectiu d’aniquilar-nos. I de l’altra, el de pensar que aconseguirem quelcom amb el nostre enginy, sense sortir-nos de la seva legalitat.

Durant molt de temps vaig blasmar la llei de consultes populars que havia elaborat el tripartit precisament per això, perquè procurava d’adaptar-se a la legalitat espanyola i, per tant, ja incloïa l’autocensura per tal d’estalviar feina al Constitucional. Però és que aquesta nova llei torna a caure en el mateix error, el de fer un redactat que, suposadament, pugui adaptar-se a la legislació espanyola. Si els poders espanyols no admeten el dret a decidir, es rebaixa el to i es diu que només seran consultes no vinculants, i a sobre s’hi inclou que els temes que poden ser objecte de consulta han de ser només els de competència de la Generalitat.

Posats aquí, estaria més a prop de l’argumentació del Partit Popular que de la de CiU. No té massa sentit argumentar que es pot fer una consulta sobre el Pacte Fiscal perquè sí que és competència de la Generalitat fer la petició del Pacte Fiscal. Si fos així no caldria posar en el text de la llei aquesta qüestió dels temes de competència autonòmica, perquè amb aquest raonament tots els temes ho serien, perquè la Generalitat pot fer peticions sobre qualsevol tema i davant de qualsevol instància. I el problema ve del fet que CiU vol nedar i guardar la roba; no gosa fer una llei tal com creu que s’hauria de redactar perquè sap que no tindrà la valentia de no fer-se enrere quan vinguin les impugnacions dels poders espanyols.

Si volem jugar al seu joc, si pretenem haver trobat la solució a base d’un redactat enginyós que sembla que pot burlar la intencionalitat de la legislació espanyola, ens estavellarem segur. Primera perquè per enginyosos no els guanyarem tan fàcilment, segona perquè acostumen a fer una aplicació de les seves lleis en funció dels interessos polítics de cada moment; tercera perquè disposen d’un poder judicial totalment subjugat que sempre sentenciarà a favor seu, i darrera perquè al capdavall ells tenen la paella pel mànec.

Si volem fer una consulta sobre el Pacte Fiscal, si volem salvaguardar la competència sobre els poders locals o si volem mantenir la llei que prohibeix les curses de braus a Catalunya, el que cal no és pretendre fer filigranes amb la legislació espanyola sinó una ferma voluntat d’exercir l’autogovern, en base a aquell principi que “la llibertat no es pidola, es pren”.

Les lleis no s'han de complir si són a favor del català

Suposo que n’hi deu haver que pensen que hi ha accions polítiques de caràcter testimonial que, a part de no servir per a res, més aviat desprestigien la tasca dels qui les emprenen. Per als qui pensen així, el grup de Solidaritat per la Independència els deu semblar un bon exemple. Com ara la moció que va presentar al Parlament sobre l’etiquetatge dels productes que es poden trobar el bar de la cambra catalana. La moció ha provocat que els responsables de la gestió del bar del Parlament hagin de fer un repàs exhaustiu per veure si els productes que hi dispensen s’ajusten a la legalitat vigent.

El tema és, en aparença, absolutament banal; residual, si voleu. Però, ben mirat, el tema és d’una excessiva rellevància i d’una gravetat innegable. La moció de SI, a la qual només s’hi van oposar el PP i C’S, es limitava a demanar que es complís la legislació vigent, cosa inacceptable per als partits nacionalistes espanyols, per als quals les lleis només s’han de complir si perjudiquen Catalunya. De fet, hom podria considerar una mena d’insult no el fet que es presenti una moció demanant que es compleixi la llei, sinó el fet que s’hagi de presentar, perquè significa que fins aleshores aquesta es podia incomplir amb tota impunitat. Algun mitjà de comunicació ja posava de relleu la dificultat de complir la legislació en matèria de consum, com a mínim en el cas de la Coca-Cola. D’una banda, es dóna per suposat que aquesta és una marca insubstituïble, si no s’avé a la legalitat, i de l’altra es pressuposa que una cosa és obligar un determinat etiquetatge a un artesà formatger i l’altra pretendre que les multinacionals hagin de complir la llei.

La moció de SI posa en evidència la manca de poder real de l’autonomia catalana, que no gosa ni aplicar les seves lleis, i en canvi s’arronsa a la primera quan ens volen imposar una llei forana. És el que ha passat amb el tema de les tres famílies que han vist recolzat judicialment el seu suposat dret a incomplir la llei catalana d’educació. Una llei, val a dir-ho, que el mateix Govern de la generalitat no es veu amb cor de fer complir, donat que la meitat dels professors de secundària la transgredeixen en no fer les classes en la llengua que estableix la llei. S’aplicarà, doncs, per a aquestes tres famílies, però no per al 50% de la resta d’alumnes del país.

De farsants i ineptes en lectures sagrades

Fa temps que es parla de la querella presentada contra l’imam de Terrassa per haver fet una incitació a la violència contra les dones. D’entrada, sense conèixer el cas hom podria pensar que les denúncies poden tenir el seu fonament tenint en compte que l’islamisme sempre ha tingut en la dona la seva assignatura pendent, però també es podria pensar que hi pot haver quelcom de prejudicis i de xenofòbia per part de l’entorn.

Els entesos en l’Alcorà diuen que del llibre sagrat de l’Islam no se’n pot treure la conclusió que la dona ha de tenir un paper secundari, que no ha de poder estar en igualtat de condicions amb l’home, i molt menys que pugui ser víctima de maltractaments i vexacions. O, en tot cas, no pas gaire diferent del paper que ha reservat a la dona la tradició cristiana. El que passa és que la tradició cristiana, afortunadament, i en aquest aspecte concret, està força superada tot i que la Jerarquia Catòlica continua amb la seva obsessió tan poc evangèlica de negar a la dona els mateixos drets que té l’home. I ja no diguem si reculéssim en el temps un centenar d’anys, perquè, aleshores, la discriminació de la dona que ara ens pot escandalitzar la trobaríem com a normal també a casa nostra. En el cas de l’islamisme, doncs, podríem dir que la diferència és sobretot de temps o d’evolució històrica, més que no pas de contingut o de fons. Una altra cosa és la incapacitat de suposats experts, tant en textos bíblics com en l’Alcorà, que no saben contextualitzar el text sagrat en l’època en què fou redactat: és una simple qüestió d’estultícia.

Però, en el cas de l’imam de Terrassa hi ha hagut un moviment de suport, no només de sectors radicals de l’islamisme, sinó d’associacions i persones de reconegut tarannà moderat. La defensa que en fan, igual com es defensa l’imam, es basa en negar els fets que l’imputen, de manera que seria una negació de la idea que l’islam ha de menystenir el paper de la dona. Però resulta que, segons les fonts policials, hi ha gravacions inequívoques de les arengues de l’imam incitant a la violència contra les dones. I és aquí on ve el dubte: Hi ha un islamisme radical, violent, que diuen que no hauríem de confondre amb l’islamisme sensat i seriós; però massa sovint hi ha un excés de condescendència i de donar cobertura a la violència, en aquest cas contra les dones, en lloc de condemnar-la sense paliatius i en nom de l’Islam. De farsanteria ja n’estem escaldats amb la jerarquia de l’Església Catòlica, que històricament també ha donat suport més o menys encobertament a tot tipus de violència.