La premsa afí a ERC, i la resta

En el transcurs de la Conferència Nacional d'ERC vaig presentar dues esmenes parcials, per a la defensa de les quals se'm va concedir 2 minuts justos. Evidentment, amb aquest temps no vaig tenir temps d'argumentar res. Un dels arguments que jo presentava era la percepció que ERC participava d'un govern amb escassa ambició nacional (que no volia dir que no s'hagués fet res, sinó que globalment donava aquesta impressió. I per recolzar-ho vaig dir que només calia mirar la imatge que donaven de nosaltres, de les nostres propostes i del nostre paper al Govern els mitjans de comunicació. I molt especialment els mitjans de comunicació més afins, o més receptiu de les tesis nacionalistes.

La resposta, gaire bé aïrada, va ser que nosaltres (ERC) no tenim premsa afí, i que per tant no hem de fer cas del que diguin els mitjans de comunicació. I va reblar el clau dient "l'única premsa afí a ERC és ESQUERRA NACIONAL" (l'òrgan intern del partit). És a dir que de la mateixa manera que, segons la versió oficial del partit, el panorama català està dividit entre el bons i els qui no són d'ERC (o que essent-ne són massa crítics), també la premsa està dividida entre la que pot sintonitzar amb les nostres idees (el butlletí intern) i la resta.

Una visió estrictament autista, que de fet ja lliga amb el conjunt de l'argumentació que es va donar en la Conferència. Si, al marge del que digui la gent i els mitjans de comunicació, nosaltres sóm els únics independentistes i els únics que podem portar el país cap a la Independència, la conseqüència lògica és que tota l'estratègia s'ha de basar en el creixement electoral del partit, fins que siguem hegemònics. Aleshores proclamarem la Independència.