Ja sé que sovint es diu que tota persona honesta hauria de ser capaç de reconèixer els seus errors, que esmenar és de savis, i tot el que vulgueu, però no és menys cert que en afers de vida pública el reconèixer un error implica exposar-se a ser linxat literalment pels mitjans de comunicació, cosa que lògicament aprofiten els adversaris per a procedir a l'enderrocament definitiu. Vull dir que quan algú s'entesta en la"seva" veritat, encara que sigui obvi que no és "la veritat" més acceptada per la majoria, sempre es recorre a l'exigència d'autocrítica, de valentia per admetre que no sempre s'han fet les coses com calia, com si en cas de fer-ho tothom li hagués de reconèixer aquest mèrit i se li permetés esmenar-lo sense ser defenestrat.
Al marge que deu ser propi del gènere humà la negació de la realitat que ens envolta en la mesura que no s'adiu als nostres interessos, no és menys cert que sovint un s'aferra a defensar numantinament les seves posicions per salvaguardar la seva imatge, encara que després la processó vagi per dins i faci el seu camí. Vull dir que és possible que, com va passar amb la Direcció d'ERC en la Conferència Nacional, es doni la sensació de rebatre amb tot el convenciment les crítiques que li plouen d'arreu, però assumint que haurà d'introduir canvis en la seva forma de procedir.
Allà, la direcció d'ERC va evidenciar unes altes dosis d'il·lusió (entenent-la com a derivat de ser uns il·lusos) quan parlaven de fer un Referèndum quan el partit fos hegemònic, i alhora posaven la data del 2014; quan parlaven del principi de legitimitat quan després plantejaven demanar a l'Estat la transferència per convocar el Referèndum; quan plantejaven avançar cap a una majoria social, però sense comptar ni amb convergents ni amb socialistes; quan pretenien fer-nos creure que aquest, el presidit per Montilla, el que assisteix a la celebració del 12 d'octubre, era un govern amb ambició nacional... Jo voldria tenir la il·lusió (suposo que també d'il·lús) que, malgrat l'aparent immobilisme que proclamaven des de la tribuna (alguns fins i tot amb un to proper a l'histerisme), alguna cosa canviï en la direcció del partit, i en la seva actitud al govern de Catalunya.
La petició de dimissió de la ministra Alvarez, per part de Joan Puigcercós en podria ser una mostra. O no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada