Aquest cap de setmana hi ha hagut declaracions diverses sobre un tema que és a primera fila del debat polític, com és el del Dret a decidir. D’una banda, el President Montilla ridiculitzant el Dret a decidir, i dient allò que diuen sempre els espanyols: els catalans ja decidim cada vegada que anem a les urnes. I de l’altra, el vicepresident Josep Lluís Carod Rovira reivindicant la paternitat del Dret a decidir. Tant l’un com l’altre, però, sortien a la palestra per contrarestar el darrer posicionament d’Artur Mas.
A ningú se li escapa que hi ha un matís important, pel que fa al Dret a decidir, entre el posicionament d’ERC i el de CiU. El primer planteja la independència com a objectiu final del Dret a decidir, sempre que hi hagi la majoria social necessària (majoria que en la ponència aprovada el 20 d'octubre s’explicita que ha de ser amb hegemonia d’Esquerra), mentre que el segon planteja el tema com una voluntat d’exercir el Dret a decidir d’entrada en temes puntuals, com el de les infraestructures (lema de la manifestació de dissabte), sempre que hi hagi un ampli consens, però deixant clar que la Independència pot ser el darrer estadi d’aquest Dret a decidir. Però al capdavall hi ha un principi comú, el Dret a decidir, entre ambdues posicions. Allà on hi ha un enfrontament clar i un discordança total és en relació als socialistes que no solament ridiculitzen el Dret a decidir que propugna Mas (per uns és excessivament radical i per altres simplement oportunista), sinó sobretot el Dret a decidir que propugnen els seus socis de govern, als quals tracten amb condescendència com als germans petits que ja se sap que han de fer les seves entremaliadures, amb la convicció que no tindran prou força per a tirar-ho endavant. El que de veritat preocupa als socialistes és que el Dret a decidir pugui esdevenir un punt de confluència entre uns i altres.
Pel que fa a la paternitat del terme, més enllà del concepte d’Independència que sempre ha defensat ERC, no crec que se’l pugui atribuir ni l’un ni l’altre. La Plataforma pel Dret a decidir ja porta un any i mig treballant, mentre que la Conferència Nacional d’Esquerra on es va aprovar canviar el discurs autodeterminista per aquest altre del Dret a decidir tot just es va celebrar ara fa un mes. I si algú vol fer un repàs a l’hemeroteca veurà que el dia 21 i 22 d’octubre els mitjans de comunicació no parlaven tant del contingut del document aprovat per ERC com de la pugna interna entre els diferents corrents del partit.
Els qui creiem que cal avançar cap a la Independència, els qui creiem en el Dret a decidir dels catalans ens importa un rave la paternitat del terme. L’únic que ens preocupa és que l’afany de protagonisme dels uns i dels altres no els faci oblidar que els qui estan en contra del Dret a decidir són uns altres.
A ningú se li escapa que hi ha un matís important, pel que fa al Dret a decidir, entre el posicionament d’ERC i el de CiU. El primer planteja la independència com a objectiu final del Dret a decidir, sempre que hi hagi la majoria social necessària (majoria que en la ponència aprovada el 20 d'octubre s’explicita que ha de ser amb hegemonia d’Esquerra), mentre que el segon planteja el tema com una voluntat d’exercir el Dret a decidir d’entrada en temes puntuals, com el de les infraestructures (lema de la manifestació de dissabte), sempre que hi hagi un ampli consens, però deixant clar que la Independència pot ser el darrer estadi d’aquest Dret a decidir. Però al capdavall hi ha un principi comú, el Dret a decidir, entre ambdues posicions. Allà on hi ha un enfrontament clar i un discordança total és en relació als socialistes que no solament ridiculitzen el Dret a decidir que propugna Mas (per uns és excessivament radical i per altres simplement oportunista), sinó sobretot el Dret a decidir que propugnen els seus socis de govern, als quals tracten amb condescendència com als germans petits que ja se sap que han de fer les seves entremaliadures, amb la convicció que no tindran prou força per a tirar-ho endavant. El que de veritat preocupa als socialistes és que el Dret a decidir pugui esdevenir un punt de confluència entre uns i altres.
Pel que fa a la paternitat del terme, més enllà del concepte d’Independència que sempre ha defensat ERC, no crec que se’l pugui atribuir ni l’un ni l’altre. La Plataforma pel Dret a decidir ja porta un any i mig treballant, mentre que la Conferència Nacional d’Esquerra on es va aprovar canviar el discurs autodeterminista per aquest altre del Dret a decidir tot just es va celebrar ara fa un mes. I si algú vol fer un repàs a l’hemeroteca veurà que el dia 21 i 22 d’octubre els mitjans de comunicació no parlaven tant del contingut del document aprovat per ERC com de la pugna interna entre els diferents corrents del partit.
Els qui creiem que cal avançar cap a la Independència, els qui creiem en el Dret a decidir dels catalans ens importa un rave la paternitat del terme. L’únic que ens preocupa és que l’afany de protagonisme dels uns i dels altres no els faci oblidar que els qui estan en contra del Dret a decidir són uns altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada