Que el monarca demani disculpes

No crec que hagi sorprès ningú que el president veneçolà hagi acabant exigint que el rei espanyol demani disculpes per la seva actitud, no ja poc diplomàtica sinó mal educada, en la darrera cimera iberoamericana. Hugo Chávez necessita quedar bé davant la seva gent, i sap que aquest gest de força li pot donar més suports. En el món de la diplomàcia que podríem anomenar “normal”, una patinada com la del Joan Carles per tallar una actitud tampoc gens elegant del President de Veneçuela s’hauria resolt amb negociacions i converses discretes que haurien culminat amb declaracions per ambdues parts minimitzant els fets i donant per tancada la picabaralla. S’hauria buscat un llenguatge diplomàtic en què cap de les parts hagués de reconèixer el seu error, i molt menys demanar disculpes, però respectant també l’honorabilitat de l’altre.

Però bé, no estem parlant ni de dirigents ni de diplomàcies “normals”. En política, com en tants altres àmbits, quan hi ha voluntat d’entesa el que no es pot fer mai és pretendre que l’adversari demani disculpes. En qualsevol conflicte, hi ha raons que emparen les dues parts, però és que en el camp de la política, a més, no compten només aquestes raons sinó sobretot la imatge i la credibilitat de cadascú envers els seus. Per això, en tota negociació sovint l’escull més important és com vendre l’acord de cara al públic, cadascú de cara als seus, perquè cap de les parts hagi de presentar-se com a perdedor.

Ho hem vist en conflictes com els d’Israel o del País Basc. En tots els casos hi ha sectors prou sensats com per a desitjar resoldre el conflicte de la millor manera possible; el que passa és que cap dirigent jueu podrà admetre fàcilment la creació d’un Estat Palestí sense que doni la impressió que ha perdut la batalla, i que per tant s’ha hagut de plegar a les exigències palestines, de la mateixa manera que cap govern espanyol podrà admetre públicament que ha fet concessions polítiques a ETA (encara que el tracte especial de què gaudeix el País Basc, ara ja, no és fruit de la casualitat ni tampoc només del foralisme històric). Igualment, cap palestí o cap dirigent abertzale podrà admetre determinades concessions del govern israelià o espanyol que puguin ser vistes com a insuficients i per tant com una traïció als ideals per als quals s’ha lluitat durant tant anys. La dificultat de l’acord de pau rau en trobar la fórmula de vendre l’acord perquè doni la impressió que no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. I el problema és que en tot conflicte sempre hi ha qui no creu en la pau, sinó en la victòria.

Exigir que una de les parts demani disculpes és sempre una negativa a resoldre el conflicte. I en tots els conflictes sempre hi ha sectors interessats en allargar-lo, confiant en una victòria final o en aprofitar conjunturalment el mar de fons de la brega.