Pàgines

divendres, 9 de novembre de 2007

Política exterior catalana

Voldria insistir en el tema de la política exterior, perquè si és evident que qualsevol país, avui, té necessitat de dotar-se d'una política exterior que li permeti situar-se al món, molt més ho ha de ser per un país que ni tan sols és reconegut en aquest món exterior. Els populars, per exemple, sovint critiquen la política exterior de Zapatero no solament pel gest inicial (valent i encertat) d'enfrontar-se als Estats Units per la guerra de l'Iraq, sinó perquè després ha semblat més interessat en coquetejar amb la Veneçuela d'Hugo Chávez o la Cuba castrista que en fer valdre el seu pes a Europa, al món àrab, a la mateixa Amèrica llatina o a països emergents com l'Índia. Una política exterior poc encertada del govern Zapatero pot perjudicar d'alguna manera determinats interessos empresarials i pot fer perdre pes polític a l'Estat.

Però és que en el cas català, no ens hi juguem afavorir més o menys determinats interessos empresarials, sinó la possibilitat de ser reconeguts o no com a nació amb dret a decidir el nostre futur.
Vull dir que, objectivament, la diplomàcia catalana (la política exterior) és molt més decisiva per a nosaltres, i per tant requereix molta més intel·ligència, capacitat i rigor que la de qualsevol altre país. Al capdavall, el cos consular i d'ambaixadors espanyol, per exemple, es manté sigui quin sigui el govern, i per tant és un equip de gent preparada i amb molta experiència. I quina és l'experiència catalana en matèria de política exterior? Per això m'escandalitzava quan en el famós full de ruta que aprovava ERC el passat 20 d'octubre en la seva Conferència Nacional, posava en primer lloc, i com a element clau de la politica exterior catalana, els Casals Catalans a l'exterior. Sincerament, qualsevol expert en política internacional es partiria de riure i conclouria que això del 2014 és una broma infantil que no mereix la més mínima atenció.

Una altra cosa és, com deia Josep Lluís Carod Rovira, coordinar i reconvertir les 54 oficines que l'administració catalana ja té obertes arreu del món, consolidar i obrir noves delegacions de la Generalitat com les de Nova York i Berlín que estan previstes per al 2008. Elements, aquests, que no figuren en la famosa ponència del partit i que palesen el nivell de desconcert i manca de direcció que patim. Naturalment que jo hi afegiria altres temes com la creació d'una xarxa de complicitats i de relacions amb ens estats i subestatals, la creació de lobbys en països clau i prop de determinades institucions (UE, ONU, UNESCO Consell d'Europa...), tal com han fet de fa temps els bascos, i aquí sí que hi podrien jugar algun paper determinades personalitats vinculades en Casals Catalans (més que els Casals en sí), així com entitats com ara la Anglo Catalan Society o la North American Catalan Society. I la preparació de personal (escola de Diplomàcia?) especialitzat en diplomàcia i política internacional, des d'una òptica catalana.
Ens queda molt camí per córrer, i el full de ruta encara està per escriure