El Front Polisario ha fet una clara advertència sobre la possibilitat de tornar a la lluita armada si no es desencallen les negociacions que han de donar una solució definitiva al Sàhara Occidental. Cal recordar que la lluita del poble saharià s’inicià o va prendre un nou rumb quan dos règims dictatorials, Espanya i el Marroc, van decidir que aquest darrer s’annexionava el territori fins aleshores colònia espanyola. La lluita armada no és la via adequada, diuen, i els problemes s’han de resoldre per la via del diàleg. D’acord. Aquesta és la via que també va seguir després el Front Polisario amb la promesa de la comunitat internacional de buscar una sortida negociada al conflicte. Fins ara, aquesta comunitat internacional amb les Nacions Unides al capdavant ha donat per bona la situació imposada pels règims antidemocràtics que conculquen els drets més elementals del poble saharià.
I és que el Front Polisari ha caigut a la mateixa trampa que ETA i que tants altres grups que, en un moment donat, i davant la impossibilitat d’emprar els recursos i mitjans democràtics, s’han decidit a emprar la mateixa violència que utilitzen els Estats ja reconeguts. Primer se’ls diu que amb violència no hi pot haver diàleg ni negociació; però quan decideixen fer el pas i apostar per la via pacífica, aleshores els qui monopolitzen la violència ja no veuen necessitat de negociar perquè ells ja tenen el botí desitjat, el territori ocupat, i el temps corre a favor seu. En realitat no desitjaven la pau, sinó la victòria; no s’exclamaven per les víctimes de la violència, sinó pels resultats que poguessin derivar-se’n.
En el cas del Sàhara, la comunitat internacional ha mantingut una posició vergonyant, fent costat sempre al règim autoritari i antidemocràtic del Marroc, menystenint les constants violacions dels drets humans, els dels saharians però també els dels marroquins que han intentat denunciar la situació. El paper de les Nacions Unides ha estat el de simple titella d’acord amb els interessos de les grans potències, ja sigui França o els Estats Units. I Espanya, que com a Estat hauria de sentir-se com a mínim corresponsable de la situació, no solament ha amagat el cap sota l’ala, sinó que no ha dubtat a l’hora de posar-se al costat de la dictadura. El PSOE, que quan era a l’oposició es mostrava teòricament solidari amb el Front Polisari, un cop al govern ha continuat am la política del PP, i ha preferit defensar els seus interessos: les restes colonials de Ceuta i Melilla.
No és una bona notícia que el Front Polisari pugui arribar a reprendre la lluita armada, però quan ens demanin una condemna contra el terrorisme, haurem de condemnar primer els governs i les institucions que l’han propiciat. Haurem de condemnar primer els qui han apostar per la conculcació dels drets humans, per la negació de la via del diàleg, pels règims autoritaris... I si convé escopir a la cara dels qui pretenguin hipòcritament reclamar-nos una condemna de la violència quan són ells els qui l’han impulsada.
I és que el Front Polisari ha caigut a la mateixa trampa que ETA i que tants altres grups que, en un moment donat, i davant la impossibilitat d’emprar els recursos i mitjans democràtics, s’han decidit a emprar la mateixa violència que utilitzen els Estats ja reconeguts. Primer se’ls diu que amb violència no hi pot haver diàleg ni negociació; però quan decideixen fer el pas i apostar per la via pacífica, aleshores els qui monopolitzen la violència ja no veuen necessitat de negociar perquè ells ja tenen el botí desitjat, el territori ocupat, i el temps corre a favor seu. En realitat no desitjaven la pau, sinó la victòria; no s’exclamaven per les víctimes de la violència, sinó pels resultats que poguessin derivar-se’n.
En el cas del Sàhara, la comunitat internacional ha mantingut una posició vergonyant, fent costat sempre al règim autoritari i antidemocràtic del Marroc, menystenint les constants violacions dels drets humans, els dels saharians però també els dels marroquins que han intentat denunciar la situació. El paper de les Nacions Unides ha estat el de simple titella d’acord amb els interessos de les grans potències, ja sigui França o els Estats Units. I Espanya, que com a Estat hauria de sentir-se com a mínim corresponsable de la situació, no solament ha amagat el cap sota l’ala, sinó que no ha dubtat a l’hora de posar-se al costat de la dictadura. El PSOE, que quan era a l’oposició es mostrava teòricament solidari amb el Front Polisari, un cop al govern ha continuat am la política del PP, i ha preferit defensar els seus interessos: les restes colonials de Ceuta i Melilla.
No és una bona notícia que el Front Polisari pugui arribar a reprendre la lluita armada, però quan ens demanin una condemna contra el terrorisme, haurem de condemnar primer els governs i les institucions que l’han propiciat. Haurem de condemnar primer els qui han apostar per la conculcació dels drets humans, per la negació de la via del diàleg, pels règims autoritaris... I si convé escopir a la cara dels qui pretenguin hipòcritament reclamar-nos una condemna de la violència quan són ells els qui l’han impulsada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada