Amb permís per a matar

L’assassinat de l’exprimera ministra pakistaní, i candidata en les properes eleccions presidencials, Benazir Bhutto és un pas més en la carrera de Musharraf. Un dictador sense escrúpols ni vergonya que empresona els opositors, destitueix els jutges que no jutgen a la seva mida, i maniobra amb l’exèrcit per a mantenir a ratlla la població. Això no ens ve pas de nou. El problema, però, no és només el del dictador i el dels militars que li fan la feina bruta, sinó dels suports internacionals que continua tenint. Aquest assassinat no hauria estat possible sense la complicitat expressa de les potències occidentals.

Per als governs de l’anomenat primer món els va molt bé disposar de governs titelles, més o menys sanguinaris, als quals poden comprar per quatre rals, venent-los tot el material que necessiten per a mantenir a ratlla la població i per a deixar-los via lliure per a servir-se dels recursos econòmics de la zona. A Europa, caldria anar més en compte, amb l'excepció feta del Putin, que segueix el mateix patró. Però allà, al Pakistan, els crims d’estat són extremadament útils i rendibles, perquè eliminen tota oposició que pogués tenir la pretensió de defensar els interessos del país, i alhora deixen en una situació encara de més feblesa el dictador que continuarà necessitant del suport occidental.

Musharraf no hauria gosat emprendre una acció d’aquesta envergadura sense haver-ho consultat i haver obtingut el vist-i-plau dels seus protectors. Oficialment, els Bush, Brow, Sarkozy, Prodi o Zapatero condemnen l’atemptat, com també ho fa el mateix Musharraf. Però immediatament es refermen que cal continuar amb el procés “democratitzador” del país, amb el mateix dictador al capdavant. Tota una farsa que s’amaga sota l’excusa que s’ha de lluitar contra un terrorisme encara més cruel. Encara més?