Pàgines

diumenge, 30 de desembre de 2007

Un televisor sense TDT no és un televisor?

La Generalitat ens està bombardejant aquests dies amb una campanya publicitària advertint-los de la necessitat que els aparells de televisió disposin de la TDT, perquè ben aviat es produirà l’apagada analògica, i quedaran inservibles. La campanya es fa ara, quan falten pocs mesos perquè la TDT sigui imprescindible, aconsellant els ciutadans perquè estiguin alerta a l’hora de comprar un televisor, no fos cas que encara ens el venguessin amb el sistema antic. Gràcies per avisar-nos.

Però, com sempre, mani la dreta o mani l’esquerra, es deriva la responsabilitat a l’usuari o consumidor sense tocar els interessos de les empreses.

Que s’havia de produir aquest canvi en el sistema de recepció del senyal televisiu ja fa uns quants anys que se sap. El lògic d’una administració que es digui representar els interessos de la majoria hauria estat emprendre les accions pertinents de cara als industrials i distribuïdors del sector. Des de fa uns anys es podria haver obligat les empreses a incloure el TDT en els nous aparells, o com a mínim a indicar que els models vells que s’estaven venent tindrien data de caducitat. Perquè fins ara els consumidors han anat comprant aparells que, encara amb garantia, poden deixar de funcionar d’aquí a uns mesos. Però, està clar, això podia haver perjudicat els empresaris del sector, i el poder sempre està amb el poder.

És el mateix que passa en el sector automobilístic. En lloc d’obligar les empreses a produir els cotxes amb una velocitat limitada al màxim permès per la llei, opten per autoritzar-los d’acord amb els interessos de les empreses, i carregant després contra els qui els utilitzen. O el que passa amb tot el tema del reciclatge. En lloc de posar mesures per tal que es produeixin menys residus o que siguin residus fàcilment reciclables, s’opta per traspassar la responsabilitat al ciutadà.

Evidentment és molt més cara la campanya publicitària que ens estan fent ara sobre la TDT que haver emprès les mesures adient, en el seu moment, envers els productors i distribuïdors. Però per als polítics de dretes (la dreta que ens mana ara) els és més fàcil estar bé amb l’empresariat, i descarregar les responsabilitats cap als ciutadans que, al capdavall seran els qui pagaran la campanya publicitària.