Coalició Canària sembla disposada a reivindicar la recuperació dels topònims propis de l’illa, en la seva versió original, és a dir en una variant del Tamazig anomenada guanxe. Recordo que la primera vegada que vaig anar a les Canaries en va sorprendre l’existència d’unes pintades a l’estil de “Godos fuera”. Em semblava d’una memòria històrica prodigiosa assimilar la presència dels espanyols a les illes, amb l’època de la invasió dels gods. D’aquella llengua pròpia de les illes ja no en queda res. No solament s’hi va imposar el castellà, perseguint la llengua dels autòctons (encara que un rei ignorant, cínic o mesquí vulgui ignorar-ho) fins a fer-la desaparèixer, sinó que amb el temps també han intentat esborrar-ne el rastre que podia quedar en la toponímia.
Durant una època va tenir un cert ressò el MPAIAC, Movimiento por la Autodeterminació e Independencia del Archipiélago Canario. Després, amb aquestes mateixes sigles o a través d’altres grups afins, els moviments nacionalistes canaris han continuat treballant en una certa marginalitat. Coalició Canària, de caràcter més regionalista i tan aviat aliada al PP com al PSOE, ha mantingut molt més moderadament la reivindicació de la identitat de les illes. La seva, però, és una lluita ben difícil si tenim en compte que la recuperació de la llengua és una tasca de pura arqueologia.
I si comparem la seva realitat amb la nostra veurem que la situació encara se’ls complica més. Tenen un país destrossat, i abocat unidireccionalment cap al turisme, amb tot el que això porta de despersonalització com veiem que passa també, encara que en menor mesura, a les Balears. Però sobretot, la reivindicació dels seus orígens implica reivindicar la seva africanitat enfront de la pertinença al continent europeu. Quantes vegades, quan parlàvem d’alliberar-nos a Espanya, no parlàvem precisament de l’ideal o del model europeu com a fita!
De moment, però, la pretensió de Coalició Canària no va més enllà de la recuperació dels topònim originaris, darrer vestigi de la seva llengua.
Durant una època va tenir un cert ressò el MPAIAC, Movimiento por la Autodeterminació e Independencia del Archipiélago Canario. Després, amb aquestes mateixes sigles o a través d’altres grups afins, els moviments nacionalistes canaris han continuat treballant en una certa marginalitat. Coalició Canària, de caràcter més regionalista i tan aviat aliada al PP com al PSOE, ha mantingut molt més moderadament la reivindicació de la identitat de les illes. La seva, però, és una lluita ben difícil si tenim en compte que la recuperació de la llengua és una tasca de pura arqueologia.
I si comparem la seva realitat amb la nostra veurem que la situació encara se’ls complica més. Tenen un país destrossat, i abocat unidireccionalment cap al turisme, amb tot el que això porta de despersonalització com veiem que passa també, encara que en menor mesura, a les Balears. Però sobretot, la reivindicació dels seus orígens implica reivindicar la seva africanitat enfront de la pertinença al continent europeu. Quantes vegades, quan parlàvem d’alliberar-nos a Espanya, no parlàvem precisament de l’ideal o del model europeu com a fita!
De moment, però, la pretensió de Coalició Canària no va més enllà de la recuperació dels topònim originaris, darrer vestigi de la seva llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada