Pàgines

dimecres, 2 de gener de 2008

Políticament correcte (II)

La necessitat de complir amb determinades premisses concebudes com a “políticament correctes” ens porta sovint a una confusió semàntica, i en definitiva a una desorientació general. Per exemple, com que el concepte “federal” queda bé per a una formació de caràcter progressista, el PSOE ho exhibeix en el seu ideari, i fins i tot a nivell intern s’estructura com si fos un partit federal, però a la pràctica el PSOE és radicalment contrari al federalisme i treballa dia a dia per impedir que avancin els principis federalistes a nivell de l’Estat. Com que a nivell espanyol la idea del nacionalisme s’associa només als nacionalismes perifèrics, es considera que no és políticament correcte anomenar nacionalista el que es fa des de l’Estat, és a dir des del nacionalisme espanyol.

Però és que la confusió s’estén també en altres àmbits discursius. Els espanyols, per exemple, s’omplen la boca de respecte per la diversitat, i així ho fan constar en tots els documents “políticament correctes”, però a la pràctica imposen un unitarisme ferotge, tendent a eliminar tota diferència. I a casa nostra, quan parlem de normalitzar la llengua catalana, d’incrementar-ne el seu ús, perquè quedi més “políticament correcte” hi afegim en els documents oficials que això es farà sense anar en detriment del castellà. El mateix passa en l’àmbit econòmic, quan es fa una concessió a una comunitat autònoma s’afegeix tot seguit que no és en detriment de la resta de les comunitats”. Com pretenem incrementar res, sense reduir-ho d’un cantó o altre?.
O quan parlem d’integració dels nou vinguts, queda bé remarcar-ne el valor de la cultura que ens aporten, i assegurar que la seva integració s’ha de fer sense coaccions de cap mena i sense que això representi perdre la seva cultura i identitat d’origen. Però a la pràctica “les Festes de la Diversitat” acostumen a ser en una sola llengua, el castellà; “la diversitat ens enriqueix” diuen, però només s’accepta a nivell de manifestacions folklòriques o per impedir que es tingui accés a la llengua i la cultura del país; arreu del món, o es creen guetos amb conseqüències nefastes com hem vist a França per exemple, o els nou vinguts s’integren plenament en la cultura del país d’acollida fins a sentir-s’hi com un més. Però aquí queda “políticament més correcte” cantar les excel·lències del mestissatge. Encara que els abrandats del mestissatge acostumen a ser alhora abrandats de l’unitarisme, imposant sovint una llengua i una cultura que ni és la pròpia dels nou vinguts ni és la pròpia del país.