D’entre totes les formulacions “políticament correctes”, les més temudes per polítics i personatges amb projecció pública amb un tarannà mínimament progressista són les que fan referència a la xenofòbia, al racisme, i al masclisme. Una incorrecció formal a l’hora d’explicar un programa econòmic, o de sanitat, o d’infraestructures, no té més importància perquè al capdavall tothom valora el fons de la qüestió. Però qualsevol relliscada, imprecisió, o frase que pugui ser mal interpretada en un sentit sexista o amb indicis de racisme és motiu d’escàndol.
Això fa, d’una banda, que sovint es redactin textos, legals o discursius, molt ferragosos i de difícil lectura, o que també sovint ens omplim la boca de frases “políticament correctes” però que després no es corresponen amb la realitat.
No hi ha cap grup polític, llevat de l’extrema dreta, que no defensi la vigència dels Drets Humans, del dret a la vida i del dret a la vida digna; que no accepti la igualtat de drets de tots els ciutadans sigui quina sigui la seva procedència; o que no accepti el principi de solidaritat envers els més desafavorits. Altrament, no seria políticament correcte. Ara bé, tampoc n’hi ha cap que sigui favorable a una política de portes obertes: el dret a la vida, a buscar un lloc on trobar una vida digna, s’acaba tan bon punt intervenen els interessos d’Estat (no oblidem que les fronteres són d’Estat). Les persones que, pel mitjà que sigui, hagin aconseguit un determinat paper adquireixen uns drets com a persones que seria del tot “políticament incorrecte” negar. Però, les persones que no l’hagin aconseguit encara poden ser foragitats i condemnats a la misèria del seu país o a la marginalitat a casa nostra, sempre que es formuli de forma “políticament correcte”: cal regular els fluxos de la immigració, la societat ha de poder absorbir adequadament els nouvinguts precisament per a poder-los garantir tots els drets (als altres no cal garantir-los res), etc, etc. I ja no parlem del tracte que es dóna des del primer món als països subdesenvolupats, donant suport a règims dictatorials, espoliant-los els recursos naturals, utilitzant-los com a abocadors, o servint-nos de mà d’obra barata només quan interessa al sector econòmic occidental.
És la hipocresia institucionalitzada, considerada com a políticament correcte fins i tot per organitzacions que pretenen abanderar-se en la lluita contra el racisme o la xenofòbia. I un cop acceptada aquesta hipocresia, aleshores rebusquem en el llenguatge d’uns i altres que no se’ns escapi una frase que pugui ser mal interpretada, que tingui algun deix que pugui considerar-se com a “políticament incorrecte”.
Això fa, d’una banda, que sovint es redactin textos, legals o discursius, molt ferragosos i de difícil lectura, o que també sovint ens omplim la boca de frases “políticament correctes” però que després no es corresponen amb la realitat.
No hi ha cap grup polític, llevat de l’extrema dreta, que no defensi la vigència dels Drets Humans, del dret a la vida i del dret a la vida digna; que no accepti la igualtat de drets de tots els ciutadans sigui quina sigui la seva procedència; o que no accepti el principi de solidaritat envers els més desafavorits. Altrament, no seria políticament correcte. Ara bé, tampoc n’hi ha cap que sigui favorable a una política de portes obertes: el dret a la vida, a buscar un lloc on trobar una vida digna, s’acaba tan bon punt intervenen els interessos d’Estat (no oblidem que les fronteres són d’Estat). Les persones que, pel mitjà que sigui, hagin aconseguit un determinat paper adquireixen uns drets com a persones que seria del tot “políticament incorrecte” negar. Però, les persones que no l’hagin aconseguit encara poden ser foragitats i condemnats a la misèria del seu país o a la marginalitat a casa nostra, sempre que es formuli de forma “políticament correcte”: cal regular els fluxos de la immigració, la societat ha de poder absorbir adequadament els nouvinguts precisament per a poder-los garantir tots els drets (als altres no cal garantir-los res), etc, etc. I ja no parlem del tracte que es dóna des del primer món als països subdesenvolupats, donant suport a règims dictatorials, espoliant-los els recursos naturals, utilitzant-los com a abocadors, o servint-nos de mà d’obra barata només quan interessa al sector econòmic occidental.
És la hipocresia institucionalitzada, considerada com a políticament correcte fins i tot per organitzacions que pretenen abanderar-se en la lluita contra el racisme o la xenofòbia. I un cop acceptada aquesta hipocresia, aleshores rebusquem en el llenguatge d’uns i altres que no se’ns escapi una frase que pugui ser mal interpretada, que tingui algun deix que pugui considerar-se com a “políticament incorrecte”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada