Pàgines

diumenge, 10 de febrer de 2008

Ministres catalans a Madrid

L’especial visió de Duran i Lleida sobre el paper de la coalició nacionalista a Madrid, d’altra banda coincident amb la que tenen els socialistes catalans, s’ha caricaturitzat fins a l’extrem, com si es tractés d’una mera ambició personal d’ocupar un despatx amb rètol ministerial a la porta. Aquesta ridiculització del cap de llista de CiU, aprofitada també a nivell intern de la coalició, serveix a uns i altres per a eludir el debat sobre quin ha de ser el paper dels polítics catalans a Madrid, com si ambicions semblants no hi fossin igualment a les files socialistes i a les populars.

Alguna vegada ja s’han fet anàlisis del comportament dels ministres catalans en relació a Catalunya. No crec que la valoració general sigui excessivament rellevant mirant només l’estricta gestió del ministeri que han ocupat, sovint més per quota territorial que per idoneïnat per al càrrec. Però més negativa encara seria si ens cenyíssim a les aportacions que han fet en favor dels interessos catalans.

A tall d’exemple tenim el cas de la recepció de TV3 al País Valencià. Quan Montilla ocupava el ministeri d’Indústria podia haver resolt el tema, i es va limitar a una solució provisional i precària que el seu successor, Joan Clos, s’ha negat a consolidar, deixant via lliure als odis i les fòbies del Partit Popular. I, ara, el mateix Joan Clos exerceix de ministre espanyol, però sobretot d’espanyol ranci, centralista i contrari a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, en temes com ara el dels dominis d’Internet.

Joan Clos, des del seu ministeri espanyol, nega als qui vulguin disposar d’un domini a Internet amb el .CAT els mateixos ajuts que ofereix als qui volen disposar d’un domini .ES. De fet, doncs, nega l’espanyolitat del .CAT i de la llengua i la cultura catalana, en afirmar que això no és cosa seva: el seu és un ministeri espanyol. Ja hi estaríem d’acord, si no ens fessin pagar, amb els nostres impostos, els impostos dels catalans, les despeses del seu ministeri.

Entre tots paguem Espanya (i a nosaltres ens en toca pagar una part important), però Catalunya ens l’hem de pagar nosaltres sols. Per fer aquest mal negoci, no ens cal cap ministre a Madrid.