Avui hi ha convocada una vaga de mestres per protestar contra les Bases del que hauria de ser una nova llei d’Educació. A part de la manca d’habilitat del Conseller Maragall a l’hora de relacionar-se amb els sindicats, es tracta d’una mobilització no tant per demanar res com per enfortir la posició dels sindicats abans de la negociació del text en si. Diguem que és una vaga preventiva, perquè encara no hi ha res en ferm i només unes propostes per encetar el debat. Per a secundar o no la vaga, personalment em plantejava tant l’oportunitat i les formes com el fons de la qüestió. I per unes i altres raons, jo, com la majoria dels professors del meu centre, he decidit no fer vaga.
No seré pas jo qui surti a defensar Ernest Maragall com a Conseller d’Educació, perquè em sembla que no té ni idea del que té entre mans i el seu Departament va a la deriva. Ara bé, la mateixa acusació que li fan els sindicats, de presentar-los un document de bases ja fet (encara que només és això, un document previ) sense haver-los consultat prèviament, la podríem fer els mestres en la mesura que els sindicats també ens han presentat la proposta de vaga ja com una decisió presa, i a la qual ens hi podíem sumar o no. El Departament potser va a la seva, però els sindicats també. I la vaga es planteja com un cop d’efecte per a reforçar la seva posició en una futura negociació.
Però és que després hi ha el contingut de la plataforma reivindicativa. A grans titulars, els sindicats afirmen que la proposta de Margall “obre les portes a la privatització de l’Escola Pública”, que “afavoreix l’escola concertada en detriment de la pública”, que “empitjorarà les condicions laborals dels docents”... Em sembla senzillament exagerat fer aquestes afirmacions llegint detingudament el document de bases presentat pel Conseller d’Educació. Que el tripartit, pretesament d’esquerres, ha tirat endavant en totes les àrees de govern processos de privatització que CiU no hauria gosat ni insinuar és un fet. Però bé, teòricament tenim el govern més progressista possible amb l’actual configuració política, i aquesta proposta no és la d’un tal Ernest Maragall, sinó la d’un Conseller que forma part d’un govern del qual en formen part solidàriament tant el PSC com ERC i IC-V.
Però aquí el que s’hi amaga és un esperit corporatiu i funcionarial que prefereix quedar-se amb la idea de “drets adquirits” que plantejar-se noves formes d’organització i de gestió dels centres. És el concepte de la funció pública al servei del funcionariat, enlloc de supeditar-la a les necessitats de la societat. No estic pas d’acord amb tot el que es diu en la proposta del Govern de la Generalitat, però tampoc en totes les crítiques que hi fan els sindicats. A mi no em sembla gens malament que es tendeixi a una major autonomia dels centres, amb més capacitat innovadora, amb més possibilitat de crear equips docents amb projectes sòlids, perfils específics adequats a la realitat de cada centre, etc. Que això pot tenir problemes? Està clar. Com també en té l’actual sistema, excessivament anquilosat i funcionarial.
Bé. Jo avui, aniré a treballar precisament perquè estic a favor d’una escola pública, de qualitat, i al servei de l’educació. I no estic gens convençut que l'immobilisme en el model actual en sigui cap garantia.
No seré pas jo qui surti a defensar Ernest Maragall com a Conseller d’Educació, perquè em sembla que no té ni idea del que té entre mans i el seu Departament va a la deriva. Ara bé, la mateixa acusació que li fan els sindicats, de presentar-los un document de bases ja fet (encara que només és això, un document previ) sense haver-los consultat prèviament, la podríem fer els mestres en la mesura que els sindicats també ens han presentat la proposta de vaga ja com una decisió presa, i a la qual ens hi podíem sumar o no. El Departament potser va a la seva, però els sindicats també. I la vaga es planteja com un cop d’efecte per a reforçar la seva posició en una futura negociació.
Però és que després hi ha el contingut de la plataforma reivindicativa. A grans titulars, els sindicats afirmen que la proposta de Margall “obre les portes a la privatització de l’Escola Pública”, que “afavoreix l’escola concertada en detriment de la pública”, que “empitjorarà les condicions laborals dels docents”... Em sembla senzillament exagerat fer aquestes afirmacions llegint detingudament el document de bases presentat pel Conseller d’Educació. Que el tripartit, pretesament d’esquerres, ha tirat endavant en totes les àrees de govern processos de privatització que CiU no hauria gosat ni insinuar és un fet. Però bé, teòricament tenim el govern més progressista possible amb l’actual configuració política, i aquesta proposta no és la d’un tal Ernest Maragall, sinó la d’un Conseller que forma part d’un govern del qual en formen part solidàriament tant el PSC com ERC i IC-V.
Però aquí el que s’hi amaga és un esperit corporatiu i funcionarial que prefereix quedar-se amb la idea de “drets adquirits” que plantejar-se noves formes d’organització i de gestió dels centres. És el concepte de la funció pública al servei del funcionariat, enlloc de supeditar-la a les necessitats de la societat. No estic pas d’acord amb tot el que es diu en la proposta del Govern de la Generalitat, però tampoc en totes les crítiques que hi fan els sindicats. A mi no em sembla gens malament que es tendeixi a una major autonomia dels centres, amb més capacitat innovadora, amb més possibilitat de crear equips docents amb projectes sòlids, perfils específics adequats a la realitat de cada centre, etc. Que això pot tenir problemes? Està clar. Com també en té l’actual sistema, excessivament anquilosat i funcionarial.
Bé. Jo avui, aniré a treballar precisament perquè estic a favor d’una escola pública, de qualitat, i al servei de l’educació. I no estic gens convençut que l'immobilisme en el model actual en sigui cap garantia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada