La presa de possessió del nou Govern espanyol ha estat farcida d’anècdotes. Uns han fet escarafalls per la continuïtat de la Ministra Magdalena Àlvarez al capdavant de Foment, altres han posat l’accent en el paper que els tocarà fer, com a ministres espanyols, al Celestino Corbacho i a la Carme Chacón. I en cercles independentistes s’ha comentat especialment el discurs de la nova Ministra de Defensa, acabant amb els tradicionals i anacrònics “Viva España” “Viva el Rey”. El PSC s’ha limitat al silenci.
Els resultats electorals a Catalunya van posar en evidència la incapacitat dels partits nacionalistes per il·lusionar la gent, que va preferir el desastre en la gestió de les infrastructures i l’ofec econòmic abans que l’alternativa d’uns dirigents irresponsables molt més preocupats, i ocupats, en lluites mesquines i fratricides que en la defensa del país. I pel que es veu, lluny de cap propòsit d’esmena, almenys a Esquerra, semblen disposats a rebolcar-se en el fangar fins al final (per ells el final és la poltrona).
El PSC, clar guanyador a Catalunya, no s’ha vist correspost per Zapatero perquè la seva visió és tota una altra. No és cert, segons ell, que l’increment de vot dels socialistes catalans sigui el que hagi acabat de donar la majoria necessària per a la continuïtat del PSOE al capdavant de l’executiu espanyol; sinó que per culpa dels socialistes catalans arreu d’Espanya el PSOE ben just si ha mantingut les posicions. Això explica el reforçament del pes de Chávez al sí del PSOE, el retorn cap a les posicions felipistes abandonant definitivament vel·leïtats federalistes i conceptes d’Espanya plural, i naturalment mantenint la Ministra Magdalena Álvarez, com a símbol d’una manera de fer netament espanyola.
Els ministres catalans a Madrid, naturalment que exerciran de Ministres d’Espanya, com ho faria el Duran i Lleida si disposés d’una cartera. No cal que n'esperem res d'especial. No ens han de preocupar tant els exercicis d’espanyolitat que facin a Madrid, catalans inclosos, com els exercicis de cretinisme que fan aquí molts dels nostres dirigents.
Els resultats electorals a Catalunya van posar en evidència la incapacitat dels partits nacionalistes per il·lusionar la gent, que va preferir el desastre en la gestió de les infrastructures i l’ofec econòmic abans que l’alternativa d’uns dirigents irresponsables molt més preocupats, i ocupats, en lluites mesquines i fratricides que en la defensa del país. I pel que es veu, lluny de cap propòsit d’esmena, almenys a Esquerra, semblen disposats a rebolcar-se en el fangar fins al final (per ells el final és la poltrona).
El PSC, clar guanyador a Catalunya, no s’ha vist correspost per Zapatero perquè la seva visió és tota una altra. No és cert, segons ell, que l’increment de vot dels socialistes catalans sigui el que hagi acabat de donar la majoria necessària per a la continuïtat del PSOE al capdavant de l’executiu espanyol; sinó que per culpa dels socialistes catalans arreu d’Espanya el PSOE ben just si ha mantingut les posicions. Això explica el reforçament del pes de Chávez al sí del PSOE, el retorn cap a les posicions felipistes abandonant definitivament vel·leïtats federalistes i conceptes d’Espanya plural, i naturalment mantenint la Ministra Magdalena Álvarez, com a símbol d’una manera de fer netament espanyola.
Els ministres catalans a Madrid, naturalment que exerciran de Ministres d’Espanya, com ho faria el Duran i Lleida si disposés d’una cartera. No cal que n'esperem res d'especial. No ens han de preocupar tant els exercicis d’espanyolitat que facin a Madrid, catalans inclosos, com els exercicis de cretinisme que fan aquí molts dels nostres dirigents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada