Hi havia una vella equació político-matemàtica que deia, més o menys, que “la solidaritat amb els altres pobles és inversament proporcional a la distància geogràfica existent entre ells”. Una equació que només deu ser certa parcialment, perquè no té en compte l’altre element essencial que és el dels interessos econòmics que hi ha en joc; i per tant depèn també de si la solidaritat s’ha de fer des d’una opció de govern o si es fa des de l’oposició o des de la marginalitat. Aquests dies, mentre dirigents d’ERC preparaven acords de col·laboració amb representants del poble maputxe, altres en la seva condició de Consellers de la Generalitat, acompanyant el President, ho feien amb el Govern del Marroc.
És molt fàcil solidaritzar-se, i a Catalunya n’hi ha una llarga experiència, amb moviments revolucionaris llatinoamericans, es diguin sandinistes, zapatistes o ara maputxes, que ens queden molt lluny, sobretot si ho fem a través d’associacions o ONGs, o des de les joventuts dels partits. Recordem per exemple els adhesius que editaven les joventuts d'un partit d'esquerres amb l’eslògan de Xile vencerà, mentre el govern del mateix partit tancava el contracte de venda de material antidisturbis al dictador Pinochet. És fàcil ser cooperant revolucionari a Nicaragua o a Chiapas des de la butaca de casa, o fins i tot anant-hi de vacances quinze dies a l’estiu (queda molt bé); i després comportar-nos com a neoliberals, buscant com fer negoci amb els causants de les injustícies que provoquen els moviments amb els quals ens solidaritzem. És relativament fàcil (sense treure mèrit als seus organitzadors) muntar caravanes solidàries amb el poble saharià, i després anar-hi com a Conseller per col·laborar amb els qui oprimeixen el mateix poble.
No estic dient, amb tot, que el Govern català no hagi de buscar acords de col·laboració amb el Marroc ja siguin de caràcter econòmic, cultural, de regulació dels fluxos migratoris, etc.; ni que no em sembli bé que es mantinguin relacions solidàries amb el poble maputxe o el saharià. Simplement, apunto una incoherència probablement de difícil solució.
És molt fàcil solidaritzar-se, i a Catalunya n’hi ha una llarga experiència, amb moviments revolucionaris llatinoamericans, es diguin sandinistes, zapatistes o ara maputxes, que ens queden molt lluny, sobretot si ho fem a través d’associacions o ONGs, o des de les joventuts dels partits. Recordem per exemple els adhesius que editaven les joventuts d'un partit d'esquerres amb l’eslògan de Xile vencerà, mentre el govern del mateix partit tancava el contracte de venda de material antidisturbis al dictador Pinochet. És fàcil ser cooperant revolucionari a Nicaragua o a Chiapas des de la butaca de casa, o fins i tot anant-hi de vacances quinze dies a l’estiu (queda molt bé); i després comportar-nos com a neoliberals, buscant com fer negoci amb els causants de les injustícies que provoquen els moviments amb els quals ens solidaritzem. És relativament fàcil (sense treure mèrit als seus organitzadors) muntar caravanes solidàries amb el poble saharià, i després anar-hi com a Conseller per col·laborar amb els qui oprimeixen el mateix poble.
No estic dient, amb tot, que el Govern català no hagi de buscar acords de col·laboració amb el Marroc ja siguin de caràcter econòmic, cultural, de regulació dels fluxos migratoris, etc.; ni que no em sembli bé que es mantinguin relacions solidàries amb el poble maputxe o el saharià. Simplement, apunto una incoherència probablement de difícil solució.
2 comentaris:
no coincideixo amb el que exposes en aquest article doncs no considero els fets exposats una incoherència. No fer les coses així, seria el mateix que no saludar al veí del costat perquè li fa la guitsa al seu veí de sota. Ara bé, això no retreu que li fagis notar la teva desaprovació i procuris per altres mitjans fer que el problema en qüestió se solucioni. Catalunya ha d'establir llaços amb el Marroc per molts motius entre els quals hi ha per descomptat els econòmics, i això no significa que el govern català aprovi l'opresió del poble sahrauí. De fet aquesta actitut ens aproparia a la política que practiquen els americans, per exemple.
Estic d'acord amb tu, tal com deia en l'article, que es facin aquestes gestions prop del Govern del Marroc.
Però això no treu que no sigui d'una certa incoherència ideològica ajudar l'opressor i l'oprimit alhora. O dit d'una altra manera, quan s'és a l'oposició o en nom del partit es poden fer algunes coses que quan s'és al Govern no es poden fer.
És possible que algun dels membres de la delegació del Govern català que aquests dies era al Marroc hagués participat en alguna de les caravanes solidàries a favor del poble saharià, o fins i tot que hagués participat en actes de suport a la lluita d'aquest poble contra el Marroc.
Senzillament, deixava constància d'aquest fet.
Publica un comentari a l'entrada