Alguns mitjans de comunicació han recollit la notícia, o l’anècdota, del President del Consell d’Administració de Seat, el senyor Francisco García Sanz sobre la no espanyolitat de Catalunya. Concretament, quan algú li va fer notar que la marca automobilística ha anat posant noms de poblacions espanyoles per als seus models de cotxes, pero que mai n’hi ha posat cap de català (el periodista oblidava l’”Ibiza”), ell va respondre: no en posem de catalans perquè nosaltres som espanyols. Una reacció compartida, encara que no sempre tan ben explicitada, per molts espanyols.
Es tracta, evidentment, d’una anècdota sense més trascendència; però d’una anècdota que es repeteix constantment. Amb un to semblant, temps enrere, un representant del govern espanyol va respondre quan es van endur a Madrid una part important de la col·lecció de Salvador Dalí, amb l’excusa que el pintor empordanès havia deixat en testament el seu llegat a l’Estat espanyol. I als polítics espanyols de torn els va semblar d’allò més lògic que si els havien llegat uns quadres se’ls emportessin cap a casa.
Si els espanyols es creguessin que Catalunya, i per la tant la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, formen part d’Espanya veuríem amb tota normalitat gent i administracions de qualsevol indret de l’Estat defensant la llengua catalana com una llengua espanyola més. Probablement, una part del nacionalisme català quedaria desarmat si fos així; però tampoc cal que els donem idees. De fet, hi ha molts més catalans que a contra corrent i malgrat tot s’obstinen a considerar-se espanyols que no pas espanyols que amb naturalitat ens considerin com a tals. I ben mirat aquesta és encara la nostra petita esperança.
Es tracta, evidentment, d’una anècdota sense més trascendència; però d’una anècdota que es repeteix constantment. Amb un to semblant, temps enrere, un representant del govern espanyol va respondre quan es van endur a Madrid una part important de la col·lecció de Salvador Dalí, amb l’excusa que el pintor empordanès havia deixat en testament el seu llegat a l’Estat espanyol. I als polítics espanyols de torn els va semblar d’allò més lògic que si els havien llegat uns quadres se’ls emportessin cap a casa.
Si els espanyols es creguessin que Catalunya, i per la tant la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, formen part d’Espanya veuríem amb tota normalitat gent i administracions de qualsevol indret de l’Estat defensant la llengua catalana com una llengua espanyola més. Probablement, una part del nacionalisme català quedaria desarmat si fos així; però tampoc cal que els donem idees. De fet, hi ha molts més catalans que a contra corrent i malgrat tot s’obstinen a considerar-se espanyols que no pas espanyols que amb naturalitat ens considerin com a tals. I ben mirat aquesta és encara la nostra petita esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada