Amb aquest crit, ideat per ell mateix o per algun dels seus incondicionals, l’Àngel Colom va fer un darrer intent de continuar al capdavant de la direcció d’ERC. Ha plogut molt des de llavors. L’Àngel Colom en la seva etapa de màxim dirigent d’Esquerra va aconseguir transformar un partit que oscil·lava entre la socialdemocràcia i el més pur estil liberal, amb un tret nacionalista que no acabava de pronunciar-se clarament per la via independentista, en un partit netament d’esquerres i sobretot independentista. Un dels seus grans mèrits va ser normalitzar l’independentisme com una opció democràtica més.
Però després, probablement mal aconsellat per uns amics o assessors que no eren més que aduladors (un mal que persisteix en la nostra classe política), no va ser capaç de donar al partit la imatge de credibilitat necessària per a esdevenir una opció de govern. Més aviat es va creure, i li van fer creure, que ell era un Messies redemptor que alliberaria el poble català com per art de màgia. Tampoc va saber veure quan era l’hora del relleu, i va optar per trencar el partit, tirant per terra bona part de la meritòria feina feta fins aleshores.
Ara, ERC es troba en una difícil cruïlla, amb una crisi interna que en el millor dels casos ens portarà a perdre bona part de la credibilitat que li havia donat el lideratge de Josep Lluís Carod Rovira. En el pitjor, ens podria portar a un nou trencament. Altra volta, l’error ha estat no saber adaptar el partit a la nova realitat, amb l’obsessió de fer-lo a la mida del dirigent, en aquest cas a la mida del Puigcercós (una mida més aviat petita).
La tornada de l’Àngel Colom, ara des de les files convergents, difícilment pot aportar res per ajudar a trobar el rumb a Esquerra. El seu públic oferiment per a fer de pont entre les dues formacions nacionalistes no té cap credibilitat ni possibilitat de reeixir. Dubto, fins i tot, que al si de CDC li donin gaire marge de maniobra. Està en tot el seu dret a de voler tornar a la política catalana; però, si no ha canviat molt, aviat es trobarà desubicat en el magma conservador de Convergència, i no crec que sàpiga navegar en la indefinició que caracteritza el partit de l’Artur Mas.
Però després, probablement mal aconsellat per uns amics o assessors que no eren més que aduladors (un mal que persisteix en la nostra classe política), no va ser capaç de donar al partit la imatge de credibilitat necessària per a esdevenir una opció de govern. Més aviat es va creure, i li van fer creure, que ell era un Messies redemptor que alliberaria el poble català com per art de màgia. Tampoc va saber veure quan era l’hora del relleu, i va optar per trencar el partit, tirant per terra bona part de la meritòria feina feta fins aleshores.
Ara, ERC es troba en una difícil cruïlla, amb una crisi interna que en el millor dels casos ens portarà a perdre bona part de la credibilitat que li havia donat el lideratge de Josep Lluís Carod Rovira. En el pitjor, ens podria portar a un nou trencament. Altra volta, l’error ha estat no saber adaptar el partit a la nova realitat, amb l’obsessió de fer-lo a la mida del dirigent, en aquest cas a la mida del Puigcercós (una mida més aviat petita).
La tornada de l’Àngel Colom, ara des de les files convergents, difícilment pot aportar res per ajudar a trobar el rumb a Esquerra. El seu públic oferiment per a fer de pont entre les dues formacions nacionalistes no té cap credibilitat ni possibilitat de reeixir. Dubto, fins i tot, que al si de CDC li donin gaire marge de maniobra. Està en tot el seu dret a de voler tornar a la política catalana; però, si no ha canviat molt, aviat es trobarà desubicat en el magma conservador de Convergència, i no crec que sàpiga navegar en la indefinició que caracteritza el partit de l’Artur Mas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada