Les anècdotes són això: fets puntuals, focalitzats i localitzats. Cada una pot ser fruit d’unes circumstàncies molt concretes, no generalitzables, i fins i tot pot tenir una explicació raonable. Però un munt d’anècdotes poden posar al descobert un mar de fons més rellevant, a tenir en compte. De la premsa d’avui mateix, o d’ahir, en podríem treure tres de relacionades amb l’ús de la llengua catalana: els impediments de l’ACB perquè es parli en català en un acte públic, l’enrabiada de l’alcalde de Perpinyà per l’ús del català en un Ple municipal i l’escassa presència del català en els festivals de Barcelona.
Si a la roda de premsa en la qual es presentava la fase final de la lliga espanyola de bàsquet hi hagués hagut un jugador estranger que s’hagués expressat en anglès, tothom ho hagués trobat normal, s’hauria buscat traductor, o potser ni això. Per als responsables de l’ACB hi ha la seva llengua nacional, la castellana, i llengües estrangeres que precisen traducció; com en totes les manifestacions esportives, la varietat de llengües sol ser habitual, i ningú en fa escarafalls ni a ningú se li acut dir “en castellano, por favor”. Però en el cas del català sí, encara que ens trobéssim a Barcelona. Perquè el català no és, per a molts, ni una llengua espanyola ni una d’estrangera, simplement és una anomalia interna a combatre.
Coincidint amb la signatura d’una acord de col·laboració entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Perpinyà per tal de potenciar l’ús del català, el seu alcalde Jean-Paul Alduy, va recriminar que el regidor d’ERC fes ús del català en una intervenció en el Ple municipal. En el mateix Ple municipal es va rebutjar la proposta de catalanitzar el nom de la població, malgrat l’eslògan publicitari de “Perpignan, la catalane”, però es va aprovar penjar del balcó municipal una bandera del Tibet en solidaritat amb aquell poble. Els regidors perpinyanesos se sentien solidaris amb el poble tibetà, a qui els xinesos neguen el dret a la seva identitat.
Si a la roda de premsa en la qual es presentava la fase final de la lliga espanyola de bàsquet hi hagués hagut un jugador estranger que s’hagués expressat en anglès, tothom ho hagués trobat normal, s’hauria buscat traductor, o potser ni això. Per als responsables de l’ACB hi ha la seva llengua nacional, la castellana, i llengües estrangeres que precisen traducció; com en totes les manifestacions esportives, la varietat de llengües sol ser habitual, i ningú en fa escarafalls ni a ningú se li acut dir “en castellano, por favor”. Però en el cas del català sí, encara que ens trobéssim a Barcelona. Perquè el català no és, per a molts, ni una llengua espanyola ni una d’estrangera, simplement és una anomalia interna a combatre.
Coincidint amb la signatura d’una acord de col·laboració entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Perpinyà per tal de potenciar l’ús del català, el seu alcalde Jean-Paul Alduy, va recriminar que el regidor d’ERC fes ús del català en una intervenció en el Ple municipal. En el mateix Ple municipal es va rebutjar la proposta de catalanitzar el nom de la població, malgrat l’eslògan publicitari de “Perpignan, la catalane”, però es va aprovar penjar del balcó municipal una bandera del Tibet en solidaritat amb aquell poble. Els regidors perpinyanesos se sentien solidaris amb el poble tibetà, a qui els xinesos neguen el dret a la seva identitat.
Comença l’època dels festivals de música, Primavera Sound, Sonar... i el català una vegada més continuarà essent una llengua marginal dalt de l’escenari. Els entesos diuen que no hi ha grans figures d’aquesta mena de música en català, i potser és cert. Però de grans figures tampoc en vénen tantes: uns quants caps de cartell i, la resta, segones i terceres files de farciment. I aquí tampoc hi són. No és fruit de l’atzar ni d’un oblit involuntari, és una presa de posició ben concreta.
Anècdotes, evidentment. O no tan evident i no tan anècdotes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada