El Congrés d’ERC va ser el primer dels congressos que celebraran aquest estiu la majoria de les forces polítiques. Aquest cap de setmana va ser el torn del Partit Popular, i resten a l’expectativa el de la seva delegació catalana (5 i 6 de juliol), el dels convergents (9,10 i 11 de juliol), i el dels socialistes (18,19 i 20 de juliol). En el primer cas, la divisió interna i la pugna pel poder en serà la nota dominant; en el segon, inicialment ningú discuteix el lideratge, però sí que hi ha un debat obert sobre l’orientació política de la formació: i el mateix passa amb els socialistes, encara que aquí les divergències siguin molt més subtils. Però resulta interessant veure el gir que han emprès, de forma més o menys accentuada, tant a CDC com al PSC.
És propi de les organitzacions minoritàries i/o marginals maldar per presentar una imatge el més purista possible i veure en l’entorn més proper desviacions i mancances intolerables. De manera que la conclusió sempre és que, davant de la traïció dels uns i la manca de coratge dels altres, només ells representen el veritable esperit alliberador del país. Això explica les constants escissions i lluites fratricides al si de l’independentisme català, de l’esquerra radical o dels ecologistes. En la meva època de militant del PSAN recordo haver dit en més d’una ocasió que, si fos cert el que dèiem en els nostres documents que només nosaltres defensàvem de veritat l’alliberament nacional, voldria dir que tot estava perdut. Afortunadament hi havia vida més enllà de nosaltres.
I dic això perquè en els darrers temps, i això es veu reflectit en els seus processos congressuals, tant a CDC com al PSC hi ha hagut un cert viratge cap a posicions nacionalistes. Quan Puigcercós, intentant de marcar perfil propi al Parlament català, dibuixa una línia vermella sobre aquells grans temes que el Govern no pot negligir, la resposta de Montilla i en generals dels socialistes no és posar el crit al cel ni tan sols posar-se a la defensiva, sinó afirmar amb tota naturalitat que les "línies vermelles" que ERC ha fixat per a garantir l'estabilitat del govern ja figuren en el pacte d'entesa i en el full de ruta de l'executiu. I si temps enrere, al si de CDC no es parlava mai de sobiranisme, sinó de millorar l’autogovern i de trobar un millor encaix a Espanya, avui els plantejaments sobiranistes hi són admesos, encara que no sempre siguin majoritaris, amb tota normalitat. Uns i altres són passos en positiu.
El plantejament seguit per molts dirigents d’Esquerra, i amb ells un sector important de la militància, s’assembla més al dels grups marginals que intenten presentar-se com els únics que treballen per al país (i per això no s’expliquen que la gent no els voti massivament), i els únics que creuen en la sobirania nacional, enfront d’actituds covardes i claudicants de la resta. Jo proposaria una visió ben oposada: ERC afortunadament no és l’única força sobiranista i que treballa per al país, ni tampoc és la que excel·leix especialment per la seva gestió (que en això devem ser tan mediocres com els altres), sinó la força que ha arrossegat aquests altres partits cap a les nostres posicions. Aquest sí que és un mèrit que realment es pot apuntar ERC! Avui conceptes com l’espoli fiscal, el dret a decidir o la sobirania nacional són permanentment en el debat polític català, i és evident que els hi hem posat nosaltres.
Aquest plantejament té els seus riscos, naturalment. Però això ja és una altra qüestió.
És propi de les organitzacions minoritàries i/o marginals maldar per presentar una imatge el més purista possible i veure en l’entorn més proper desviacions i mancances intolerables. De manera que la conclusió sempre és que, davant de la traïció dels uns i la manca de coratge dels altres, només ells representen el veritable esperit alliberador del país. Això explica les constants escissions i lluites fratricides al si de l’independentisme català, de l’esquerra radical o dels ecologistes. En la meva època de militant del PSAN recordo haver dit en més d’una ocasió que, si fos cert el que dèiem en els nostres documents que només nosaltres defensàvem de veritat l’alliberament nacional, voldria dir que tot estava perdut. Afortunadament hi havia vida més enllà de nosaltres.
I dic això perquè en els darrers temps, i això es veu reflectit en els seus processos congressuals, tant a CDC com al PSC hi ha hagut un cert viratge cap a posicions nacionalistes. Quan Puigcercós, intentant de marcar perfil propi al Parlament català, dibuixa una línia vermella sobre aquells grans temes que el Govern no pot negligir, la resposta de Montilla i en generals dels socialistes no és posar el crit al cel ni tan sols posar-se a la defensiva, sinó afirmar amb tota naturalitat que les "línies vermelles" que ERC ha fixat per a garantir l'estabilitat del govern ja figuren en el pacte d'entesa i en el full de ruta de l'executiu. I si temps enrere, al si de CDC no es parlava mai de sobiranisme, sinó de millorar l’autogovern i de trobar un millor encaix a Espanya, avui els plantejaments sobiranistes hi són admesos, encara que no sempre siguin majoritaris, amb tota normalitat. Uns i altres són passos en positiu.
El plantejament seguit per molts dirigents d’Esquerra, i amb ells un sector important de la militància, s’assembla més al dels grups marginals que intenten presentar-se com els únics que treballen per al país (i per això no s’expliquen que la gent no els voti massivament), i els únics que creuen en la sobirania nacional, enfront d’actituds covardes i claudicants de la resta. Jo proposaria una visió ben oposada: ERC afortunadament no és l’única força sobiranista i que treballa per al país, ni tampoc és la que excel·leix especialment per la seva gestió (que en això devem ser tan mediocres com els altres), sinó la força que ha arrossegat aquests altres partits cap a les nostres posicions. Aquest sí que és un mèrit que realment es pot apuntar ERC! Avui conceptes com l’espoli fiscal, el dret a decidir o la sobirania nacional són permanentment en el debat polític català, i és evident que els hi hem posat nosaltres.
Aquest plantejament té els seus riscos, naturalment. Però això ja és una altra qüestió.
1 comentari:
O sia que segons tu el paper d'ERC és arrossegar els altres?
Creus que ERC és un partit sense vocació majoritària i que només fa de veu de la consciència?
Publica un comentari a l'entrada