Avui, els militants d’ERC anirem a votar per escollir el nou President i el nou Secretari general del partit. Sentint els comentaris de dirigents de les diverses candidatures hom podria pensar que aquestes són uns eleccions obertes, amb possibilitat de sorpreses. Sincerament (no em farà res rectificar demà, si fos el cas), em sembla que el resultat està cantat. Tenim muntada una estructura de partit en la qual el que compta són les fidelitats personals, de manera que qui controlava l’aparell del partit s’endurà el gat a l’aigua. El que diuen els teòrics programes té relativament poc interès: tots parlen de renovació, com si ningú volgués assumir la gestió feta fins ara; tothom parla de replantejar el pacte de Govern sense trencar-lo; i d’un horitzó del 2014, sense concretar-lo. Al final, el que pesarà serà la imatge i la confiança que pot despertar un o altre candidat, i tant en l’Administració com en l’estructura interna del partit hi ha massa gent que deu favors.
El resultat, a més, no resoldrà les lluites de poder que és el que de veritat està en joc avui. Primer escollim les persones que dirigiran el partit, i dissabte que ve aprovarem les línies a seguir. Algú feia notar la incongruència del procés, perquè es podria donar el cas que el dia 14 s’aprovessin, per la suma de les altres candidatures, unes estratègies a seguir diferents de les que preconitza la candidatura guanyadora. Però això no serà cap problema perquè a Esquerra ja estem avesats a redactar frases altisonants que després tenen ben poc a veure amb el que s’acaba fent. Ara mateix ja estem contradient el que es va aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. I no passa res. En el millor dels casos, aquest vespre els candidats es faran la foto i parlaran d’unitat, però pel darrere continuaran amb les seves lluites personals. Faran com han fet en els darrers anys Carod i Puigcercós, que sortien plegats a fer la rialleta però després s’apunyalaven per l’esquena. La poltrona bé s’ho valia.
Com que a Esquerra hi ha molta experiència en això d’amanir les coses perquè sembli que sempre tenim raó i que ho hem fet fantàsticament, i experiència en creure’ns les pròpies mentides que no es creu ningú més que nosaltres, probablement aquest vespre encara diran que aquestes eleccions han estat una lliçó de democràcia i un exemple a seguir per la resta de formacions polítiques. Sincerament, si dic, ja en el títol d’aquest article, que hem perdut les eleccions no és perquè m’identifiqui amb cap de les candidatures perdedores, sinó perquè en tot aquest procés el qui ha perdut és el partit. Això ha estat un desastre: els personalismes i les lluites pel poder d’uns dirigents irresponsables han arrossegat la militància a prendre partit per uns o pels altres, han radicalitzat posicions fins a extrems fora de tota lògica (només cal veure i llegir els insults i les desqualificacions que es vomiten en els diferents fòrums de debat a la xarxa), han obert ferides que seran difícils de tancar posant el partit en risc de trencament (hi ha amenaces clares d’abandó del partit segons quins siguin els resultats), i han desconcertat encara més els simpatitzants i votants. Guanyi qui guanyi, suposant que algú encara posi en dubte la victòria de Puigcercós, hi haurà més desercions que engrescament (tot i que de ben segur que la candidatura guanyadora és capaç d’inventar-se un nou col·lectiu que simuli entrar a Esquerra, precisament perquè ells han sortit com a guanyadors).
Avui, ERC ha perdut una mica més. Costarà refer-se d’aquesta patacada, tenint en compte que la crisi, a més, es tancarà en fals. Demà, el 2014 serà una mica més lluny que avui.
El resultat, a més, no resoldrà les lluites de poder que és el que de veritat està en joc avui. Primer escollim les persones que dirigiran el partit, i dissabte que ve aprovarem les línies a seguir. Algú feia notar la incongruència del procés, perquè es podria donar el cas que el dia 14 s’aprovessin, per la suma de les altres candidatures, unes estratègies a seguir diferents de les que preconitza la candidatura guanyadora. Però això no serà cap problema perquè a Esquerra ja estem avesats a redactar frases altisonants que després tenen ben poc a veure amb el que s’acaba fent. Ara mateix ja estem contradient el que es va aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. I no passa res. En el millor dels casos, aquest vespre els candidats es faran la foto i parlaran d’unitat, però pel darrere continuaran amb les seves lluites personals. Faran com han fet en els darrers anys Carod i Puigcercós, que sortien plegats a fer la rialleta però després s’apunyalaven per l’esquena. La poltrona bé s’ho valia.
Com que a Esquerra hi ha molta experiència en això d’amanir les coses perquè sembli que sempre tenim raó i que ho hem fet fantàsticament, i experiència en creure’ns les pròpies mentides que no es creu ningú més que nosaltres, probablement aquest vespre encara diran que aquestes eleccions han estat una lliçó de democràcia i un exemple a seguir per la resta de formacions polítiques. Sincerament, si dic, ja en el títol d’aquest article, que hem perdut les eleccions no és perquè m’identifiqui amb cap de les candidatures perdedores, sinó perquè en tot aquest procés el qui ha perdut és el partit. Això ha estat un desastre: els personalismes i les lluites pel poder d’uns dirigents irresponsables han arrossegat la militància a prendre partit per uns o pels altres, han radicalitzat posicions fins a extrems fora de tota lògica (només cal veure i llegir els insults i les desqualificacions que es vomiten en els diferents fòrums de debat a la xarxa), han obert ferides que seran difícils de tancar posant el partit en risc de trencament (hi ha amenaces clares d’abandó del partit segons quins siguin els resultats), i han desconcertat encara més els simpatitzants i votants. Guanyi qui guanyi, suposant que algú encara posi en dubte la victòria de Puigcercós, hi haurà més desercions que engrescament (tot i que de ben segur que la candidatura guanyadora és capaç d’inventar-se un nou col·lectiu que simuli entrar a Esquerra, precisament perquè ells han sortit com a guanyadors).
Avui, ERC ha perdut una mica més. Costarà refer-se d’aquesta patacada, tenint en compte que la crisi, a més, es tancarà en fals. Demà, el 2014 serà una mica més lluny que avui.
1 comentari:
Molt encertat el teu comentari. És la reflexió d'aquell que entén que les coses s'han fet malament. Que no calia portar tot aquest enrenou a la militància només per qüestions personals i de poltrona.
Jo, no sóc militant, contemplo tot aquest enrenou des de fora. Sóc regidor d'una llista d'ERC i penso que tot plegat no porta enlloc. En qualsevol cas, el guanyador, caldrà veure que és capaç de fer amb el partit a les mans. Presentar-se la setmana vinent a un debat ideològic i estratègic, amb les claus del partit a la mà, no és la millor garantia de funcionament de la democràcia interna.
Publica un comentari a l'entrada