Els catalans podem tenir la temptació d’emmirallar-nos amb qualsevol procés d’emancipació nacional, amb la idea que la creació d’un nou Estat ens esperoni a seguir nosaltres el mateix camí. I en alguns casos, l’experiència d’altres països així com el precedent que s’estableix a nivell internacional certament ens pot ser útil. Hi ha, però, realitats contradictòries que cal mirar-se des d’una certa distància. Pot ser el cas de Kosovo alliberant-se de Sèrbia, o el cas de Geòrgia una de les primeres nacions que va autoproclamar-se independent de l’extinta Unió Soviètica alhora que negava el mateix dret a altres nacions que hi havia al seu interior.
Les arrels històriques de Kosovo haurien fet més que dubtosa la legitimitat dels albanokosovars per escindir de Sèrbia un territori en el qual ara són majoria degut a migracions recents. Per la seva banda, les repúbliques del Caucas tenen unes fronteres més aviat difuses, amb importants desplaçaments de població incentivats en època soviètica, i per tant amb permanents conflictes fronterers. El mapa actual no és el resultat de l’aplicació d’uns principis de llibertat i d’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles, sinó de l’oportunitat que van saber aprofitar els Georgians, de la mà del qui havia estat ministre d’afers exteriors de l’URSS Eduard Xevernadze.
La Sèrbia real probablement estaria legitimada per a reclamar alguns territoris que històricament li pertanyen, i que avui han quedat integrats dins de Croàcia, Bòsnia o ara també a Kosovo. De la mateixa manera que Geòrgia sembla tenir tot el dret a defensar la seva integritat territorial enfront de les ingerències o agressions russes, sempre que respecti i no pretengui incorporar per la força dins de l’estat georgià, altres nacions com les d’Abkhàzia o d’Ossètia. I Ossètia sembla tenir prou legitimitat com per a reclamar la unificació del seu territori i decidir lliurement el seu futur, sempre que tingui en compte els drets dels Ingúixos que tenen una petita part del seu territori inclòs dins d’Ossètia del Nord...
Des de Catalunya podem condemnar les amenaces i les agressions russes, perquè ja sabem que els seus dirigents no respecten res ni ningú. Però també ens hem de mirar amb reserves les pretensions georgianes que no han respectat mai els drets de pobles que, per atzar i per la força han quedat dins del seu territori, i les pretensions d’Ossètia que tampoc han sabut tractar adequadament els Ingúixos...
De la mateixa manera que ningú ha sortit a defensar els drets que podien semblar legítims dels serbis, per les atrocitats i els errors comesos amb els pobles veïns, ara també els georgians poden patir les conseqüències de no haver estat respectuosos amb els drets dels pobles veïns.
Les arrels històriques de Kosovo haurien fet més que dubtosa la legitimitat dels albanokosovars per escindir de Sèrbia un territori en el qual ara són majoria degut a migracions recents. Per la seva banda, les repúbliques del Caucas tenen unes fronteres més aviat difuses, amb importants desplaçaments de població incentivats en època soviètica, i per tant amb permanents conflictes fronterers. El mapa actual no és el resultat de l’aplicació d’uns principis de llibertat i d’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles, sinó de l’oportunitat que van saber aprofitar els Georgians, de la mà del qui havia estat ministre d’afers exteriors de l’URSS Eduard Xevernadze.
La Sèrbia real probablement estaria legitimada per a reclamar alguns territoris que històricament li pertanyen, i que avui han quedat integrats dins de Croàcia, Bòsnia o ara també a Kosovo. De la mateixa manera que Geòrgia sembla tenir tot el dret a defensar la seva integritat territorial enfront de les ingerències o agressions russes, sempre que respecti i no pretengui incorporar per la força dins de l’estat georgià, altres nacions com les d’Abkhàzia o d’Ossètia. I Ossètia sembla tenir prou legitimitat com per a reclamar la unificació del seu territori i decidir lliurement el seu futur, sempre que tingui en compte els drets dels Ingúixos que tenen una petita part del seu territori inclòs dins d’Ossètia del Nord...
Des de Catalunya podem condemnar les amenaces i les agressions russes, perquè ja sabem que els seus dirigents no respecten res ni ningú. Però també ens hem de mirar amb reserves les pretensions georgianes que no han respectat mai els drets de pobles que, per atzar i per la força han quedat dins del seu territori, i les pretensions d’Ossètia que tampoc han sabut tractar adequadament els Ingúixos...
De la mateixa manera que ningú ha sortit a defensar els drets que podien semblar legítims dels serbis, per les atrocitats i els errors comesos amb els pobles veïns, ara també els georgians poden patir les conseqüències de no haver estat respectuosos amb els drets dels pobles veïns.
1 comentari:
Em sembla molt encertat el que comentes en el teu article. Jo crec que el Caucas és un lloc on el gran es menja el petit: Rússia a Geòrgia, aquesta a Abkhàzia i Ossètia, Ossètia a Ingúixia...
Discrepo, però en una cosa: crec q les fronteres definitives dem l'estat georgià no les va decidir Shevernadze, sinó Stalin. Va ser ell qui va decidir l'estatus final de les dues repúbliques secessionistes.
Ara bé, crec que la raó de fons d'aquest conflicte ben poc té a veure amb defensar drets d'autodeterminació o no, sinó simplement amb la intenció de Geòrgia d'entrar a l'OTAN i la voluntat de Rússia d'impedir-ho. A Rússia estic convençuda que tan se li'n dóna els drets de qualsevol nació (ben bé que ho va demostrar a Txetxènia).
He llegit un recull d'anàlisis interessants sobre el conflicte a www.txetxenia.org
Publica un comentari a l'entrada