Espais de Benvinguda Educativa

Com que hi ha una certa sensibilització social sobre el tema, el fantasma de l’acusació de “racista, xenòfob o segregador” és utilitzat massa sovint de forma demagògica i irresponsable. La posada en marxa dels Espais de Benvinguda Educativa pot ser vista com a inadequada, amb mancances, errors en la seva concreció o amb inconvenients a superar; ara bé, d’aquí a llançar alegrement l’acusació de “segregador”, o d’altres més contundents que s’han sentit aquests dies, em sembla que hi va un bon tros. I més quan en alguns casos aquestes acusacions provenen de grups que defensen la no integració a base de potenciar només els elements diferenciadors, o que les seves experiències poden haver estat molt paternalistes envers els nouvinguts, però gens efectives des del pùnt de vista de lla integració.

Personalment tinc les meves reserves sobre aquests ara denominats Espais de Benvinguda Educativa, que ja difereixen força de la proposta inicial que els anomenava Centres d’acollida. Però més reserves tindria encara amb el manteniment de la situació actual i, sobretot, amb la inacció. És cert que les Aules d’acollida existents en els centres educatius han tingut resultats discretament positius, i que una via hauria de ser la seva potenciació. Però no es pot negar que no queda en absolut resolt el tema de la integració d’escolars nouvinguts, sobretot quan s’incorporen a les escoles un cop iniciat el curs. I negar que això representa una distorsió del funcionament normal de les aules només es pot fer per ignorància o mala fe.

Hi ha diversos aspectes a analitzar en relació a aquests Espais de Benvinguda Educativa: el fet que es tracti d’espais adreçats particularment als joves en edat escolar, però també en general a les famílies nouvingudes; que es facin el més compatibles possible amb l’horari escolar, funcionant especialment en períodes de vacances, amb el màxim d'hores fora d’horari escolar o a les tardes, etc; que es mantingui el principi que la millor acollida i integració es fa en contacte directe amb els altres alumnes, més que a les classes de matemàtiques posem pel cas; que es limiti molt en el temps el pas dels joves per aquests centres, per tal que s’incorporin el més aviat possible a l’escola; que hi hagi una estreta relació entre aquests centres i els centres d’ensenyament on hauran d’integrar-se; i en qualsevol cas, que hi hagi predisposició d’adaptar-se a les necessitats reals, en funció dels resultats que se n’obtinguin.

Sense apriorismes, i menys del tipus escandalosament demagògic que hem pogut sentir aquests dies, però també oberts i expectants per detectar de seguida els problemes que puguin sorgir de la seva aplicació. Perquè el problema hi és, i no crec que ningú pugui afirmar amb rotunditat que té la fórmula màgica i definitiva per a resoldre’l. Almenys, no pas de moment.