Aquests dies hem pogut sentit i llegir un bon nombre de comentaris elogiosos entorn de la figura del Bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, acabat de traspassar. És normal que a la mort d’algú s’intenti presentar la cara més amable i recordar-li totes les virtuts. I, en aquest cas, no cal esforçar-s’hi gaire perquè tothom li reconeix una trajectòria exemplar de fidelitat als seus principis al costat de la gent del carrer, dels més necessitats, i al costat del seu país. Si algú vol trobar silencis o notes d’un cert menyspreu envers la seva persona haurà de navegar pels reductes del sinistre món de l’integrisme d’extrema dreta més tronat, que també existeix a casa nostra.
No diré pas res de nou sobre la trajectòria personal del bisbe Carrera, que em mereix tots els respectes. Però, sense que vulgui ser cap retret en concret cap a ell, sí que em permeto senyalar un fet que a mi se’m presenta com a molt contradictori o, com a mínim, de difícil comprensió. Molts hem tingut experiències amb persones vinculades amb el món de l’Església, alguns ja des dels darrers anys del franquisme, i hem valorat positivament la seva actitud de compromís amb la societat i amb el país, arribant a conclusions semblants a les que altres podíem arribar-hi des de conviccions progressistes, humanitàries, de justícia social, de respecte per les persones i pels drets col·lectius dels pobles. L’anomalia, doncs, no era l’aplicació de les seves creences a la vida real, sinó el fet de compartir i acceptar formar part d’una organització i d’un entramat jeràrquic que menystenia tan escandalosament aquestes mateixes creences.
Com podia, i com pot, gent com el bisbe Carrera formar part d’una estructura eclesial capaç de mantenir, per exemple, l’emissora més contrària i vexatòria dels principis cristians com és la COPE, la capdavantera en instigar l’odi i els enfrontaments entre comunitats, l’emissora més obscena i denigrant de l’Estat? Com es pot compartir taula, assentir amb el silenci, o mostrar només una lleu disconformitat en veu baixa, quan un individu com el Rouco és capaç de justificar la violència franquista? Com es pot acceptar que en nom de la jerarquia eclesiàstica es facin pronunciaments que res tenen a veure amb l’esperit evangèlic, i molt amb la submissió i complicitat amb un determinat partit polític que defensa només els interessos dels poderosos?
Està clar que l’actitud i el compromís de persones com el bisbe Carrera no tenien res a veure amb les de la seva jerarquia. I tots coneixem persones i col·lectius d’església que intenten resistir els embats que sense manies (ni principis cristians) reben d’una cúpula de l’Església que es mou per interessos molt particulars. Però al final acaten, i callen.
No diré pas res de nou sobre la trajectòria personal del bisbe Carrera, que em mereix tots els respectes. Però, sense que vulgui ser cap retret en concret cap a ell, sí que em permeto senyalar un fet que a mi se’m presenta com a molt contradictori o, com a mínim, de difícil comprensió. Molts hem tingut experiències amb persones vinculades amb el món de l’Església, alguns ja des dels darrers anys del franquisme, i hem valorat positivament la seva actitud de compromís amb la societat i amb el país, arribant a conclusions semblants a les que altres podíem arribar-hi des de conviccions progressistes, humanitàries, de justícia social, de respecte per les persones i pels drets col·lectius dels pobles. L’anomalia, doncs, no era l’aplicació de les seves creences a la vida real, sinó el fet de compartir i acceptar formar part d’una organització i d’un entramat jeràrquic que menystenia tan escandalosament aquestes mateixes creences.
Com podia, i com pot, gent com el bisbe Carrera formar part d’una estructura eclesial capaç de mantenir, per exemple, l’emissora més contrària i vexatòria dels principis cristians com és la COPE, la capdavantera en instigar l’odi i els enfrontaments entre comunitats, l’emissora més obscena i denigrant de l’Estat? Com es pot compartir taula, assentir amb el silenci, o mostrar només una lleu disconformitat en veu baixa, quan un individu com el Rouco és capaç de justificar la violència franquista? Com es pot acceptar que en nom de la jerarquia eclesiàstica es facin pronunciaments que res tenen a veure amb l’esperit evangèlic, i molt amb la submissió i complicitat amb un determinat partit polític que defensa només els interessos dels poderosos?
Està clar que l’actitud i el compromís de persones com el bisbe Carrera no tenien res a veure amb les de la seva jerarquia. I tots coneixem persones i col·lectius d’església que intenten resistir els embats que sense manies (ni principis cristians) reben d’una cúpula de l’Església que es mou per interessos molt particulars. Però al final acaten, i callen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada