En la perspectiva de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya, que s’ha de celebrar el mes de novembre, han començat a sorgir veus que reclamen un gir sobiranista de la formació. No es tracta d’un moviment marginal dins del partit sinó de veus qualificades com les de l’Ignasi Riera, Vicenç Altaió, Jordi Coca o l’alcalde de Cerdanyola del Vallès. De moment, només es tracta d’un manifest, al qual s’espera que s’hi vagin adherint nous militants, però que té la intenció de d’enfortir els plantejaments nacionals en la política d’ICV, de manera que s’hi sentin còmodes tant els federalistes com els sobiranistes o els independentistes.
Pot passar el mateix que va passar quan Convergència, més que no pas CiU, va fer també un primer tomb cap al sobiranisme: uns dirigents de via estreta de l’independentisme, en lloc d’alegrar-se’n, van minimitzar i menystenir el canvi, intentant posar tot l’èmfasi en les contradiccions i mancances existents; perquè és evident que ni Convergència ni ICV, en el supòsit que prosperessin les tesis d’aquest manifest intern, no són pròpiament partits sobiranistes. És el mal crònic que pateix l’independentisme català: pretendre demostrar que només uns representen els veritables nacionalistes, essent els altres uns traïdors, uns renegats, o uns tocacampanes. Així, des de la CUP i des d’altres grups independentistes, es poden sentir veus blasmant ERC per haver pactat amb els socialistes com si això fos una traïció al país; però després des d’ERC es fa el mateix en relació a CiU; i naturalment també sentim veus convergents desautoritzant Esquerra per raons semblants.
Que ICV assumís plantejaments sobiranistes seria una molt bona notícia, des del punt de vista nacional. És cert que això tiraria per terra les tesis d’alguns il·lusos incompetents que van incloure en les ponències d’ERC idees tan ridícules com les d’afirmar que la via cap a la independència passava per l’hegemonia del partit, com a únic referent del sobiranisme català, enlloc de creure que la majoria social imprescindible per a exercir el dret a decidir hauria de venir per la gradual assumpció del sobiranisme per part d’altres forces polítiques. I també és cert que, si altres formacions polítiques, a la dreta o a l’esquerra d’ERC, se sumen a les tesis sobiranistes, el nostre partit deixaria de ser l’única opció vàlida i possible per a molts independentistes, amb el permís de la CUP. Potser no hi guanyaria Esquerra, però sí que hi guanyaria el país.
És la diferència entre mirar-se la política des d’una perspectiva de país o des d’una perspectiva de partit. O, filant més prim, és la diferència entre els qui aspiren a fer avançar el país cap a l’exercici de la plena sobirania, i els qui aspiren a liderar, per esquifit i inoperant que sigui, el que ells consideren l’única opció vàlida de l’independentisme.
Pot passar el mateix que va passar quan Convergència, més que no pas CiU, va fer també un primer tomb cap al sobiranisme: uns dirigents de via estreta de l’independentisme, en lloc d’alegrar-se’n, van minimitzar i menystenir el canvi, intentant posar tot l’èmfasi en les contradiccions i mancances existents; perquè és evident que ni Convergència ni ICV, en el supòsit que prosperessin les tesis d’aquest manifest intern, no són pròpiament partits sobiranistes. És el mal crònic que pateix l’independentisme català: pretendre demostrar que només uns representen els veritables nacionalistes, essent els altres uns traïdors, uns renegats, o uns tocacampanes. Així, des de la CUP i des d’altres grups independentistes, es poden sentir veus blasmant ERC per haver pactat amb els socialistes com si això fos una traïció al país; però després des d’ERC es fa el mateix en relació a CiU; i naturalment també sentim veus convergents desautoritzant Esquerra per raons semblants.
Que ICV assumís plantejaments sobiranistes seria una molt bona notícia, des del punt de vista nacional. És cert que això tiraria per terra les tesis d’alguns il·lusos incompetents que van incloure en les ponències d’ERC idees tan ridícules com les d’afirmar que la via cap a la independència passava per l’hegemonia del partit, com a únic referent del sobiranisme català, enlloc de creure que la majoria social imprescindible per a exercir el dret a decidir hauria de venir per la gradual assumpció del sobiranisme per part d’altres forces polítiques. I també és cert que, si altres formacions polítiques, a la dreta o a l’esquerra d’ERC, se sumen a les tesis sobiranistes, el nostre partit deixaria de ser l’única opció vàlida i possible per a molts independentistes, amb el permís de la CUP. Potser no hi guanyaria Esquerra, però sí que hi guanyaria el país.
És la diferència entre mirar-se la política des d’una perspectiva de país o des d’una perspectiva de partit. O, filant més prim, és la diferència entre els qui aspiren a fer avançar el país cap a l’exercici de la plena sobirania, i els qui aspiren a liderar, per esquifit i inoperant que sigui, el que ells consideren l’única opció vàlida de l’independentisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada