L’eficàcia no demostrada és pura ineficàcia

És sorprenent que, en política, no s’utilitzin els paràmetres normals per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa. O, pitjor encara, que només s’utilitzin quan els números quadren. Ningú entendria que un metge es vanagloriés de l’eficàcia del seu tractament, mentre el malalt continués empitjorant el seu estat de salut, que un directiu d’empresa es vantés de la seva gestió quan aquesta anés acumulant pèrdues o que una escola mostrés orgullosa els seus nous mètodes didàctics amb uns resultats acadèmics insostenibles. En política, sí. Cadascú s’atrinxera en els seus posicionaments al marge dels resultats que després se n’obtinguin.

Estic convençut que, en molts casos, en lloc de lliurar-se a una pugna entre rivals que no baixen del burro, seria millor acceptar la proposta del contrincant amb l’única condició de fer-ne una adequada avaluació i comprometent-se a canviar d’estratègia si es demostra que el sistema seguit no ha donat els resultats esperats. En aquest bloc he posat de manifest diverses vegades casos concrets en què s’ha evidenciat una ineficàcia exasperant de l’actual Govern de la Generalitat; i no es tractava de posicionaments previs, sinó de contrastar-ho amb la realitat objectiva: el model educatiu, la política lingüística, la cooperació, la política industrial, el turisme, etc. Els responsables polítics en lloc d’assumir que la seva política no ha donat els resultats esperats, i rectificar, es limiten a desautoritzar les fonts d’informació o a assenyalar un munt de coses fetes. Molta feina feta, potser sí, però ineficaç.

Ens hauríem de basar molt més en l’observació dels resultats objectius: què diuen els informes PISA sobre els resultats acadèmics dels nostres estudiants? S’incrementa o disminueix l’ús social del català? Les entitats de Cooperació estan satisfetes de la gestió de la Generalitat en aquest camp? Hi ha una veritable renovació tecnològica i una aposta per la innovació en les nostres indústries? S’incrementa el turisme cultural i de qualitat, o el turisme d’espardenya?.

Per posar un exemple clar: les seleccions esportives catalanes. Al marge del fet anecdòtic que ahir la selecció catalana de futbol sala femení es proclamés campiona del món, hi ha una dada irrefutable: el 2003 hi havia una sola selecció catalana reconeguda internacionalment, i ara mateix ja n’hi ha 15; a més d’una sentència que avala les tesis catalanes que cap legislació espanyola pot impedir que una federació internacional admeti una selecció catalana. Un 15 a 1 és una victòria per golejada, inqüestionable. O només qüestionable pel fet de tractar-se d’esports molt minoritaris, de manera que si fem el percentatge, en relació a la seva pràctica i als seus espectadors, la diferència entre el que representava la selecció esportiva reconeguda el 2003 i el que les quinze reconegudes representen ara el 2008 seria irrellevant.