Que Barcelona hagi estat escollida com a seu de l’anomenada Unió per a la Mediterrània, és una bona notícia. Acollir qualsevol mena d’institució europea dóna rellevància a la ciutat i el país, i alhora ens integra més plenament en aquest context europeu. Sense poder evitar les temptacions centralistes i l’ambició hegemònica de l’eix França-Alemanya que es reserva el control dels elements clau de la política europea, la UE ha anat dotant diferents països d’agències i institucions pròpies per tal d’evitar una visió unicefàlica en què un sol país pogués associar-se com el nucli central d’Europa. Una visió que contrasta amb l’actitud que mantenen als respectius països alguns dels Estats que integren la Unió europea.
Una altra cosa és l’eficàcia que pugui arribar a tenir aquesta Unió per a la Mediterrània. De fet, es tracta d’un projecte no massa ben definit que es proposa crear ponts de diàleg i de cooperació entre les dues ribes de la Mediterrània. Tot dependrà de la direcció que se li doni, dels pressupostos de què disposi i de la capacitat d’influència en les polítiques dels diferents Estats. No és massa bon presagi que hi hagi hagut, d’entrada, problemes a l’hora de configurar la composició del Secretariat del nou organisme. El debat sobre la composició d’aquest Secretariat no es basa en la necessària representació equitativa de totes les parts implicades, sinó en una correlació de forces i sobretot en la capacitat europea de controlar-lo. Si bé el primer Secretari recaurà en un país de la riba sud, la Unió Europea s’hi reserva tres llocs, mentre que dos més s’han reservat a Israel i l'Autoritat Autònoma Palestina, i quedaria una darrera plaça per a un país africà i només com a possibilitat una altra per a Turquia.
Un altre mal presagi són les justificacions que hem sentit aquests dies per a la seva creació. De cara a la galeria hem sentit discursos d’il·lusionisme parlant del mar comú on conviuen diferents pobles i cultures, d’un punt de confluència i de diàleg, que no té massa res a veure amb la realitat. S’oblida que existeixen en aquest marc geogràfic com a mínim quatre móns, el de la Unió europea, el dels països que aspiren a entrar-hi, els del Pròxim Orient i el africans, que històricament s’han girat l’esquena, s’han mirat amb recels, i hi ha hagut més interès en impermeabilitzar les fronteres que en desdibuixar-les.
Amb tot, caldrà donar un marge de confiança, i veure cap on es dirigeixen les accions d’aquesta Unió per a la Mediterrània. Benvinguda sigui.
Una altra cosa és l’eficàcia que pugui arribar a tenir aquesta Unió per a la Mediterrània. De fet, es tracta d’un projecte no massa ben definit que es proposa crear ponts de diàleg i de cooperació entre les dues ribes de la Mediterrània. Tot dependrà de la direcció que se li doni, dels pressupostos de què disposi i de la capacitat d’influència en les polítiques dels diferents Estats. No és massa bon presagi que hi hagi hagut, d’entrada, problemes a l’hora de configurar la composició del Secretariat del nou organisme. El debat sobre la composició d’aquest Secretariat no es basa en la necessària representació equitativa de totes les parts implicades, sinó en una correlació de forces i sobretot en la capacitat europea de controlar-lo. Si bé el primer Secretari recaurà en un país de la riba sud, la Unió Europea s’hi reserva tres llocs, mentre que dos més s’han reservat a Israel i l'Autoritat Autònoma Palestina, i quedaria una darrera plaça per a un país africà i només com a possibilitat una altra per a Turquia.
Un altre mal presagi són les justificacions que hem sentit aquests dies per a la seva creació. De cara a la galeria hem sentit discursos d’il·lusionisme parlant del mar comú on conviuen diferents pobles i cultures, d’un punt de confluència i de diàleg, que no té massa res a veure amb la realitat. S’oblida que existeixen en aquest marc geogràfic com a mínim quatre móns, el de la Unió europea, el dels països que aspiren a entrar-hi, els del Pròxim Orient i el africans, que històricament s’han girat l’esquena, s’han mirat amb recels, i hi ha hagut més interès en impermeabilitzar les fronteres que en desdibuixar-les.
Amb tot, caldrà donar un marge de confiança, i veure cap on es dirigeixen les accions d’aquesta Unió per a la Mediterrània. Benvinguda sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada