Que algú es cregués les promeses electorals de Rodríguez Zapatero, quan afirmava que respectaria el text estatutari que sortís aprovat pel Parlament de Catalunya, és perfectament comprensible. Aleshores, tots estàvem tips de governs ultres i d’un nacionalisme ranci, i volíem un canvi; necessitàvem tenir il·lusions i esperances en una nova forma de governar i de respectar la pluralitat de l’Estat. D’aleshores ençà, hem tingut temps de sobres per veure el tarannà de Zapatero, la seva credibilitat, el valor de la seva paraula... Ara ja no podem parlar d’engany, sinó d’estultícia.
Que s’incomplirien els terminis establerts en el text de l’Estatut, no és que fos quelcom ja intuït pels més desconfiats, sinó que entrava dins dels plans acceptats pel Govern de la Generalitat, que no va moure ni un dit perquè es complís la data del 9 d’agost. Que Zapatero prometés que el gener del 2008 estaria conclòs el traspàs de rodalies Renfe i que s’iniciarien les inversions necessàries per a corregir els dèficits de tants anys, quan no solament no s’ha avançat en aquest camp, sinó que des de la Generalitat es dóna suport a uns pressupostos que ja no contemplen les inversions previstes per al 2009, això ja no és cap engany, sinó que forma part de la normalitat de les relacions entre Catalunya i l’Estat. Igual que l’Estat incompleix els pressupostos aprovats, perquè després no executa les inversions previstes, que tornen a figurar en els pressupostos de l’any següent. No cal plànye’s per aquests incompliments, que ja esdevenen norma de funcionament del Govern espanyol, sinó per la passivitat dels nostres governants.
Ara bé, quan el senyor Saura se’n va a Madrid i anuncia que ha pactat un nou termini per a tenir resolt el tema del finançament, o quan el Montilla munta el mateix numeret anant a la Moncloa per pactar una altra data, ja no podem parlar ni de desconeixement, ni d’ingenuïtat. Tant el senyor Saura com el senyor Montilla sabien perfectament que no estaven pactant res, excepte l’acte de submissió i pleitesia a canvi d’un copet a l’esquena o, vés a saber si algun prebenda personal. Afirmar, com han fet alguns, que tant l’un com l’altre havien anat a pactar pensant que obtindrien un acord que comprometés Zapatero i el seu govern és posar en dubte la integritat psíquica i mental d’aquests polítics. Si se’ls pot acusar d’estultícia no és per creure que ells confiessin en el compliment de les promeses de Zapatero (perquè és evident que no s’ho creia ni el Saura, ni el Montilla ni el Zapatero), sinó per creure que els ciutadans ens empassaríem que havien tornat a caure en la mateixa ingenuïtat. Això ja no és ni ingenuïtat ni estultícia, sinó rendició.
Que s’incomplirien els terminis establerts en el text de l’Estatut, no és que fos quelcom ja intuït pels més desconfiats, sinó que entrava dins dels plans acceptats pel Govern de la Generalitat, que no va moure ni un dit perquè es complís la data del 9 d’agost. Que Zapatero prometés que el gener del 2008 estaria conclòs el traspàs de rodalies Renfe i que s’iniciarien les inversions necessàries per a corregir els dèficits de tants anys, quan no solament no s’ha avançat en aquest camp, sinó que des de la Generalitat es dóna suport a uns pressupostos que ja no contemplen les inversions previstes per al 2009, això ja no és cap engany, sinó que forma part de la normalitat de les relacions entre Catalunya i l’Estat. Igual que l’Estat incompleix els pressupostos aprovats, perquè després no executa les inversions previstes, que tornen a figurar en els pressupostos de l’any següent. No cal plànye’s per aquests incompliments, que ja esdevenen norma de funcionament del Govern espanyol, sinó per la passivitat dels nostres governants.
Ara bé, quan el senyor Saura se’n va a Madrid i anuncia que ha pactat un nou termini per a tenir resolt el tema del finançament, o quan el Montilla munta el mateix numeret anant a la Moncloa per pactar una altra data, ja no podem parlar ni de desconeixement, ni d’ingenuïtat. Tant el senyor Saura com el senyor Montilla sabien perfectament que no estaven pactant res, excepte l’acte de submissió i pleitesia a canvi d’un copet a l’esquena o, vés a saber si algun prebenda personal. Afirmar, com han fet alguns, que tant l’un com l’altre havien anat a pactar pensant que obtindrien un acord que comprometés Zapatero i el seu govern és posar en dubte la integritat psíquica i mental d’aquests polítics. Si se’ls pot acusar d’estultícia no és per creure que ells confiessin en el compliment de les promeses de Zapatero (perquè és evident que no s’ho creia ni el Saura, ni el Montilla ni el Zapatero), sinó per creure que els ciutadans ens empassaríem que havien tornat a caure en la mateixa ingenuïtat. Això ja no és ni ingenuïtat ni estultícia, sinó rendició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada