Amb qui ens les estem jugant?

Ja s’ha convertit en un tòpic parlar dels incompliments del senyor Zapatero. Apel·lar a la seva paraula és sinònim d’un brindis al sol. Perquè, ja no es tracta només que les seves promeses i la seva paraula no tinguin cap mena de valor, sinó que fins i tot les lleis, els acords i els compromisos signats, a les seves mans, esdevenen paper mullat. No s’hi valen excuses, doncs. Tothom sap amb quina mena d’individu ens les tenim, i per tant ningú es pot sentir ni enganyat, ni estafat, ni decebut.

Ahir en va donar dues mostres més. La Ministra Carme Chacon anunciava la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo i, intentant donar-hi una explicació coherent, afirmava que en la decisió no hi tenia res a veure el fet que Espanya no reconegués la independència d’aquest país. Poques hores després, el President Zapatero la desmentia dient justament el contrari. Per la seva banda, Joan Saura, probablement amb la intenció de deixar de ser el blanc de totes les ires periodístiques, desvetllava les ridícules xifres que el Govern espanyol havia posat sobre la taula de negociació per al nou finançament. Els companys de coalició, encara que alguns enfadats per l’anticipació de Saura, no podien sinó reafirmar la veracitat de les dades. Però és igual, el Zapatero torna a sortir desmentint que ell hagi autoritzat ningú a donar cap xifra. Tant li fa que hi hagi proves o que tothom coincideixi en donar per certes la proposta del seu Govern, ell es pot desmentir i desautoritzar a sí mateix.

Tramposos, i amb les armes i els diners a la mà, tenim totes les de perdre. Oi més, quan els socialistes catalans ja han anunciat que per damunt de tot, i per més que no sigui mai corresposta, hi ha la seva fidelitat al President espanyol. Ja no és una qüestió de diferències polítiques ni de criteris ideològics, sinó de dignitat i d’indignitat personal. El debat, la negociació, i menys encara l’aliança amb tramposos, farsants i mentiders d’aquesta mena és quimèrica i suïcida.